Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 24 de gener de 2017

L´AVIÓ FAIREY SWORDFISH


(“Stringbag” o, “el sac de cordi llets”)



PRESENTACIÓ

Afectuosament anomenat “El sac de cordi-llets”, gràcies a la gran quantitat d´adaptacions que podia albergar, a manera d´aquelles borses de malla de cordill, que les mestresses utilitzaven per anar de compres i que s´adaptaven a la forma de qualsevol paquet... També es diu que el mot el rebé per les nombroses traves de cable metàl·lic que incorporava, a l´hora d´fiançar els plans de sustentació. De fet, els tripulants creien que aquell avió era una mena de maniquí de l´aire al que tot li queia be. El Fairey Swordfish (peix espasa) contradictòriament a la seva vetusta aparença, es manifestà un arma formidable que degudament combinada amb avions de caça, fou molt temuda per les forces navals italiana i alemanya, no pas en va, fou el torpediner aliat que mes tones de ferro va enviar al fons del mar.

Estructura i armament

Descendent directe del Vikers Wideweest, (1928- 1942) que casualment també serví a l´exercit republicà espanyol. L´Eswordfish, molt semblant al seu predecessor, biplà de configuració, i amb una estructura d´acer revestida de tela, que li conferia un aspecte propi dels enginys de principis de l´aviació, reunia si mes no, les qualitats necessàries per tal de dur a terme de forma impecable, les principals escomeses per les quals va passar a la historia.

Vickers Widewest antecessor de l´Eswordfish 
Amb un perfil que ens recorda vagament el d´una libèl·lula, esdevingué fiable, estable, lent i molt versàtil. Fou dissenyat per en Marcel Lobelle, enginyer de Fairey Aviation com resposta a l´especificació ministerial S.9/ 30 relacionada amb la recerca d´un model de torpeder, corrector de tir i bombarder embarcat, tant en vaixells com en portaavions, per a la Royal Navy. La construcció fou realitzada per la mateixa Fairey; 692 unitats i Blackburn Aviation; 1699 unitats, amb un total de 2391 exemplars entregats al llarg del conflicte.

Motor Bristol Pegasus de 690 Cv.
El prototip, TSR I, volà per primera vegada el 21 de març del 1933. propulsat per un motor radial de 9 cilindres refrigerats per aire, Bristol Pegasus II M, de 635 cv. Que ja de bones a primeres, es mostrà escàs de potència... Tanmateix tot l´aparell, traspuava una tendència un tant accentuada a l´inestabilitat. De fet, la seva vida en període de proves, finalitzà accidentalment al cap de 6 mesos, en estavellar-se al no poder sortir-se´n d´una barrina.

En ple vol
Al cap d´un any, les necessitats ministerials crearen noves especificacions, passant del S.9/ 30 al S.15/ 33. Un nou Fairey, el TSR-II, respongué al repte amb una cèl·lula millorada, gracies a un fuselatge mes llarg, cua reforçada revestida d´alumini, i tren d´aterratge fitxo, amb previsió de ser substituït per un parell de flotadors de series K5660 i K5661. També equipava un nou motor Pegasus III-M3 de 690 cv. que arrossegava un hèlix tri-pala de pas fitxe.

A punt de ser recollit
 El dia 27 d´abril de 1934, aquest model inicià un vol que, manifestà d´immediat un canvi total en quant al seu tarannà, exhibint unes prestacions de vol molt per sobre de les que en principi s´esperaven d´ell, fins hi tot, va arribar a una velocitat de 235 km/h quant la requerida era sensiblement inferior.

Recollint-lo
ELS SEUS DEFECTES
Destaca en primer lloc, la baixa velocitat que feia de l´aproximació a l´objectiu, una exasperant eternitat per la tripulació, que veia com el vol estable per tal d´afinar la punteria, els transformava en un blanc previsible per l´antiaèria enemiga. Calia dons, disposar d´uns nervis d´acer i d´una sang freda extraordinàries. Per aquesta raó, es feien molt necessàries, per no dir imprescindibles, les escoltes de caces que mantinguessin ben ocupats els artillers.

A punt d´pontar
També esdevingué una carència, la limitada capacitat de càrrega d´armament, que obligava a duplicar el nombre d´aparells en qualsevol acció de certa envergadura, tanmateix a mantenir relativament prop de l´escenari, el vaixell base, per tal d´efectuar possibles reposicions.

Armant les bombes dels guardacostes
CARACTERISTIQUES TÈCNIQUES

Nacionalitat = Anglaterra
Tipus = Bombarder, torpeder, corrector de tir i llença coets.
Fabricant = Fairey Aviation, i Blackburn
Dissenyador = Marcel Lobelle
Primer vol = 17 abril del 1934
Introduït = 1936 a la Royal Navy
Retirat = 21 maig de 1945
En producció = Del 1935 al 1944
Nº unitats construïdes = 692 per Fairey A. i, 1699 per Blackburn, amb un total de 2391.
Tripulació = 3 tripulants, 1 pilot, 1 observador, i 1 operador de radio – artiller de popa.
Longitud = 10´87 m
Envergadura = 13´87 m
Alçada = 3´76 m
Superfície alar = 50´4 m2
Pes en buit = 1900 k
Pes màxim a l´enlairament = 3500 k
Planta motriu = 1 motor radial, Bristol Pegasus IIIM.3 de 690 Cv (510 kw) Hèlix tri pala
Velocitat màxima operativa = 224 km/h
Abast = 1650 km
Sostre de servei = 5870 m
Règim de grimpada = 6´2 m/s


Muntant coets
ARMAMENT

1 Metralladora Vickers de 7´70 mm sobre el capó del motor ( casos excepcionals).
1 Metralladora Lewis o Vickers de 7´70 mm a la popa
1 Torpede de 730 k o pes equivalent en bombes, mines o càrregues de profunditat.
8 Coets RP-3 de 27 k (Versió MK-II)

Torpediners
USUARIS

Canadà = Royal Canadiens Air Force.
Països Baixos = Servei Aviació Naval Holandès ; (Esquadró 860).
Regne Unit = Royal Air Force; (Esquadrons; 119 i 202) – Royal Navy Fleet Air Arm; (Esquadrons; 810, 811, 812, 814, 815, 816, 818, 819,820, 821,822,823,824, i 825)

Vol a baixa cota
VARIANTS FABRICADES

Per tal de dotar aquests avions d´una major adaptació especifica a les tasques que havia de desenvolupar, es van anar creant diverses versions, o variants que, al finalitzar la con-tenda, en sumaren un total de 8. Tanmateix per determinar la producció al detall dels dos fabricants.

FAIREY TSR I = Prototip corresponent a l´especificació S.9/ 30. Motor Pegasus IIM de 635 Cv. Accidentat a l´efectuar una barrina i destruït en l´intent.
FAIREY TSR II = Prototip (k4190) per l´especificació S.15/ 33. Motor Pegasus IIIM de 775 Cv. Primer vol efectuat el 17 d´abril de 1934.
FAIREY SWORDFISH MK I = Per a l´especificació S.38 / 34 S´en van completar 3 prototips propulsats per un Pegasus IIIM 3 de 690Cv (del k5660 al k5662) Van estar convertits en hidroavió.
FAIREY SWORDFISH MK I = Producció FAIREY, (1935 – 1940) amb Pegasus IIIM 3 Tots ells convertibles en hidroavións; serials K,L, i P. 681 unitats construïdes.
FAIREY SWORDFISH MK I = De producció BLACKBURN, (1940 – 1941) idèntics al MK I de producció Fairey. Serial V, 300 unitats construïdes.
FAIREY SWORDFISH MK II = Producció BLACKBURN, (1941 – 1944) amb Pegasus, 30 de 750 Cv; només amb tren de rodes, i amb revestiment metàl·lic subalar per suportar les flames dels coets RP-3 Serials W, Dk, HS, LS, Ne, i NF. (1080 construïts, i alguns, convertits mes tard en MK IV amb cabina tancada)
FAIREY SWORDFISH MK III = Producció BLACKBURN (1944) amb Pegasus 30. Només tren de rodes amb l´incorporació d´un radar centimètric ASW, MK X, muntat entre les potes del tren (bastants d´aquests exemplars es destinaren a models amb adaptacions per coets subalars) Serials FF, NF, NR, i NS. (327 unitats construïdes).
FAIREY SWORDFISH MK IV = Conversions amb cabina tancada de l´MK II, i III per tal            d´operar en aigües del Canadà.

Especificacions del cockpit

ACCIONS MILITARS MES DESTACADES

EL BATEIX DE FOC”LA IIª BATALLA DE NARVIK (NORUEGA)

Esdevingué el 13 d´abril de 1940 en el decurs la 2º batalla de Narvik, on gràcies a una eficient direcció de tir, duta a terme per l´hidroavió Swordfish del capità de corbeta W.M.L. Brown, es van poder enfonsar els principals vaixells de la Kriegsmarine (Marina de guerra alemanya) allí desplaçats. A poca estona de l´inici del combat, un torpede llençat per un Swordfish, (pilotat pel mateix Brown) va tocar de ple el submarí alemany U-64, que abandonà la superfície per sempre.

El navili Erich Koellner, tot intentant una desesperada maniobra d´emboscada contra la formació naval britànica, fou descobert per un altre Fairey, que activant d´immediat l´alerta aconseguí avortar l´agosarat propòsit tàctic, provocant com resposta el seu atac i posterior enfonsament. Un total de 7 destructors enviats al fons, més el submarí, que casualment fou el primer en ser eliminat per un avió, durant tota la 2º Guerra Mundial. Aquest va estar el balanç de la seva primera intervenció.

Model equipat amb radar omplint combustible
LA BATALLA DE CALABRIA (ITÀLIA)

Al davant de les costes calabreses, ja mar endins, el 9 de juliol de 1940 un cop mes el capità Brown, pilotant un Swordfish embarcat a l´HMS Warspite, actuà d´observador i corrector de tir contra els vaixells de la flota italiana. Les acurades dades facilitades per en Brown, i la bona feina dels artillers, permeteren al cuirassat anglès, fer diana a una distancia de 21.000 m sobre el buc insígnia italià, esborrant-lo de la sobrefaç marina.

port de Tàrent 1921
ATAC NORTURN A LA BADIA DE TÁRENT (ITALIA)

Una de les accions mes famoses realitzades per aquest avió, fou sens dubtes l´atac nocturn a la flota feixista italiana, ancorada a la badia de Tàrent, en el transcurs de l´anomenada “Operació Judgement”(Sentencia).


Enlairament des de l´Ilustrious direcció a Tàrent
Situada al sud d´Itàlia, entre les ciutats costeres de Gallipólis i Crotona, s´obre el golf de Tàrent, i al mateix port de la ciutat del que pren nom, l´11 de novembre del 1940 es trobava resguardada una bona part dels bucs de guerra de “Il Duce”.

Un avió d´observació Maryland, fent la seva habitual tasca a baixa cota, s´en va adonar de la gran concentració naval enemiga. Desprès d´enviar el corresponent informe, el comandament britànic, decidí efectuar un atac “llampec” nocturn, confiant íntegrament el pes de l´operació a l´amplia versatilitat dels Sworfish.

Els Swordfish en ple combat
En l´acció hi participaren quatre esquadrons, mes concretament els; 813,815,819, i 824, tots ells embarcats en el HMS Ilustrious. Estratègicament s´enlairaren en una primera onada, 12 avions al comandament del capità de corbeta K. Williamson, en la que es posà de manifest l´abast que els hi conferia la seva gran polivalència ; Sis, executarien la funció de torpediners, quatre bombardejarien, i dos il·luminarien l´escenari amb bengales, deixant caure de pas les seves bombes. Una segona onada, es dirigiria al teatre d´operacions un parell de minuts intencionadament endarrerits, amb onze aparells més, sota les ordres del capità de corbeta J. Hale. El seu objectiu va estar rellevar la primera intervenció, i rematar la tasca. La distribució fou anàloga a l´anterior; 5 torpeders, 4 bombarders, mes 2, equipats amb bengales i bombes.

El Littorio enfonsat
Un vol fregant les ones, els permeté acostar-se a l´enemic sense ser advertits, la rapidesa i contundència de les dues accions consecutives, agafaren als italians desprevinguts i per total sorpresa, no donat-los temps a reaccionar, mentre contemplaven amb absoluta impotència com el cuirassat Littorio s´en anava al fons de la badia, i com els creuers Cayo Dullio i Conte di Cavour quedaven inutilitzables. La mateixa sort compartiren un parell mes de destructors. El creuer Tàrent i el destructor Libeccio, foren també blanc de dues respectives bombes que, per fortuna dels mariners no arribaren a esclatar. Aquesta innovadora tàctica no va passar inadvertida als ulls del mon, dons va establir el precedent estratègic que desprès utilitzarien els japonesos a Pearl Harbor.

El port de Tàrent durant l´observació post-atac
L´ATLANTIC NORD

Sens dubtes, la mes cantada de les seves gestes, no pas pel nombre de vaixells enfonsats, si no pel valor de la “presa” en concret, tingué lloc el 26 de maig del 1941, es tracta del gran cuirassat DKM Bismarck, germà besó del DKM Triplitz, que tornant avariat de l´estret de Dinamarca cap a la seva base de Brest, per tal de ser reparat desprès de sostenir combat amb l´HMS Prince of Wales, i d´haver destruït d´una sola andanada el creuer de batalla, HMS Hood, (L´orgull de l´imperi britànic) anava deixant un visible rastre d´oli.


El DKM Bismarck
l´HMS Hood L´orgull de l´imperi britànic

Assabentats del seu rumb, l´HMS Ark Royal, preparà 9 exemplars del F.S. MK1, que abandonaren la coberta sense demora de temps , per tal anar darrera de l´objectiu. Tan aviat fou avis-tat, sense dilació, s´abocaren al combat. Mentre els uns distreien l´antiaèria, un parell volaren molt rasant, deixant anar la seva destructiva carrega. El primer dels torpedes va errar, però el segon aconseguí tot just l´impacte que, va fer saltar pels aires els timons de la nau, deixant-la a la deriva i en conseqüència, a mercè de l´armada naval britànica, que 13 hores desprès s´afanyà a fini quitar-la, donant així acompliment a la coneguda ordre d´en W. Churchill “Enfonseu el Bismark!!!” 

L´HMS Hood s´en va a pique d´una andanada del DKM Bismarck
El que encara no sabem amb certesa, es si realment van estar els navilis anglesos els qui van rematar la feina, o els mateixos mariners del cuirassat alemany, que decidiren barrinar-lo voluntàriament, evitant amb l´acció, que anés a parar a mans enemigues. Decisió, per cert, que els costà moltes vides humanes.

De l´HMS Ark Royal, a la caça del DKM Bismarck

Enfonseu el Bismarck!!!

El principi del final

Adeu al Bismarck

Els supervivents son recollits pel vaixells britànics 

OPERACIÓ “CERVER”

Aquesta, va estar clarament definitòria del que no es podia fer mai amb els Fairy Swordfish.

12 de febrer del 1942. Acompanyats per per una escorta de diversos cuirassats i destructors, els creuers pesats alemanys Prinz Eugen, Scharnhorst i Gneisenau, salparen de Brest amb destí a Wilhemshaven. Durant la singladura, i amb molta habilitat, varen poder eludir totes les temptatives dels anglesos, per tal d´impedir l´èxit del desplaçament. Fins hi tot aconseguiren passar inadvertits el pas de Calais, quant un esquadró de 6 Swordfish procedents de Maston (Kent) comandats pel capità de corbeta Eugene Esmond, i pertanyents al 825 esquadró, rebé l´ordre d´entrar en combat. Durant la planificació de l´estratègia a seguir, havien convingut trobar-se en ple vol amb una protecció de caces, si mes no, el contacte no es va produir. Malgrat aquest greu contratemps, els Swordfish continuaren endavant amb l´acció. Segurament la decisió fou producte d´un excés de confiança, o d´heroisme, però en cap cas, de la sensatesa, dons d´antuvi, tots sabien que tenien ben poques possibilitats d´obtenir alguna mena d´èxit, encara que només fos parcial.

No en va quedar ni un!!!
Tal i com era d´esperar, les conseqüències esdevingueren funestes, dons l´eliminació dels 6 Swordfish a mans de l´artilleria antiaèria de la Kriegsmarine, i la Lutfwaffe, fou palmària, tot plegat, a canvi de no poder infringir ni una sola rascada al contrari. La bona noticia es que hi varen haver 5 supervivents. El capità Esmond, es convertí en heroi durant l´escaramussa, raó per la qual, va rebre la creu de la victòria... A títol pòstum.



EL DARRER ENFONSAMENT

Si el primer fou un submarí, també ho fou el darrer. A unes 4 hores de la fi de la IIª Guerra Mundial, un Swordfish, del 119 esquadró, envià definitivament al fons del canal de la Mànega un submarí de butxaca alemany, tancant així una llarga llista de brillants accions que ajudarien de forma decisiva, al triomf aliat sobre l´Itàlia i l´alemanya feixistes. Un avió d´aspecte totalment desfasat, fràgil i de velocitat desgavellant, exhibí unes característiques excepcionals a l´hora de fustigar i delmar les armades hostils.



EL FINAL

Va acabar els seus dies operatius, efectuant tasques antisubmarines. Els Swordfish basats a l ´illa de Malta es varen convertir en l´autentic flagell de l´àrea Mediterrània, obligant a anar a visitar el fons marí, a més d´un milió i mig de tones de bucs alemanys i italians. També efectuà missions de llançament d´agents secrets (espies) pel darrera de les l´ínies enemigues. Que més es podia demanar a una relíquia operativa com aquella!!!

Des del punt de vista de l´economia de guerra, es evident que resultà extraordinàriament rentable, dons un avió com el referenciat, de concepció tan espartana, posseí realment el potencial d´enfonsar convertit en ferralla, qualsevol nau de guerra o mercant, que se li posés pel davant. La diferència en el preu de cost d´un arma, comparada amb l´altre, (avió versus cuirassat, per exemple) no ens permet cap marge de dubtes respecte seu elevat rendiment estratègic. Sobre tot si tenim en compte que, estigué prestant servei durant tots els anys que durà la conflagració.

Fairey Albacore
Va estar substituït per un altre biplà, el Fairey Albacore, no gaire innovador en estètica (Per variar...), que malgrat equipar motors mes poderosos, no va aconseguir sobreviure al seu predecessor. Si mes no, no va passar el mateix amb els nous Fairey Barracuda, monoplans d´ala alta, molt mes ràpids, equipats amb tren retractil, i propulsats pels motors Rolls Roice, Merlin de 1.030 Cv refrigerats per liquid, tanmateix capacitats per efectuar el bombardeig en picat.

El Fairey Barracuda
Com a darrera curiositat, cal afegir, que les tripulacions, no varen rebre amb massa entusiasme la ja necessària jubilació del vell, però eficaç Swordfish.





Quim