Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 21 de juny de 2015

CAMPANYES ESPELEOLÒGIQUES A HERBERS CASTELLÓ 1 - La vessant humana


Herbers, des de la carretera que ve de Morella

HERBERS


Petita població de 56 habitants, situada al peu del riu Escalona (També riu Tastavins) i al Nord de Castelló de la Plana. (Nord-Oest del País Valencià). Tanmateix el podem situar al Sud de Catalunya en la zona anomenada La Franja. Pel costat Oest, frega amb l´Aragó.

Comarca del Maestrat castellonenc.

Coordenades ; x= 40º 43´ 12´´
y= 0º 00´ 16´´
z= 766 msnm

Llengua; Català de la Franja
Gentilici; Herbessenc/a
Superfície del municipi; 27´12 km2 - 2´1 hab per km2
Festes Majors ; St Bartomeu dels dies 23 al 27 d´Agost

Plànol de la situació
PRÒLEG

No resulta fàcil reconstruir una historia que s´inicià l´any 1973, quant en                   l´actualitat, quaranta-un anys després, gairebé no resta cap documentació que aporti llum a les relacions humanes que, tingueren lloc paral·lelament a les científic-esportives.

Desitjaria per tant, que l´objecte natural d´aquestes lletres, esdevinguessin un sincer homenatge dedicat exclusivament als homes i dones que, conformem encara avui un grup humà excepcional. A tots ells una forta abraçada i un etern agraïment per haver-nos concedit l´inestimable honor, d´entrar a les nostres vides.

Totes les narracions, emmarcades en l´espai -temps, com no pot ser de cap altre manera, disposen bàsicament d´un principi, un desenvolupament i un final. No imagineu un altre ordre.

Instal·lats a Torrevelilla (Terol)
EL PRINCIPI

Divendres dia 21 d´abril del 1973, primer dia festiu de la setmana Santa.
Amb la pretensiosa intenció de trobar una zona de “Primeres” (cavitats per descobrir, en l´argot espeleològic) pròpies de la SIRE de Sants, els companys expedicionaris; Vicenç, Carles, Pedrete, J. Antoni, Andreu i un servidor, ens embarcàvem a bord d´un petit òmnibus de servei públic, que sortia de l´avinguda de Madrid, (BCN), en direcció a Torrevelilla, municipi terolenc del baix Aragó.

Bo es explicar abans que, no disposàvem de cap dada, documentació ni referència, que prèviament ens introduís a les característiques geològiques de la zona, excepció feta, de la fe cega dipositada en les convincents promeses amb les que en Pedrete ens embadalia, es a dir, un autèntic paradís de l´espeleòleg, replet de grans cavitats encara per explorar.

Si mes no, la realitat va estar un altre, i a demés crua ... El que de cert s´amagava darrera de tants llaminers arguments, no era altra cosa que el desig profund del noi, de “fardar” davant dels pocs parents que encara li restaven...

Seria absurd negar que, buscàrem inútilment durant tot el dia, per uns paratges terrossos, sedimentaris, llongs, extens i inacabables... La tombarem mes errats que un esquimal pel desert. Allí no existien mes hipogeus que el clavegueram de la població, en el millor dels casos!! Ay!! que cara pagarem la nostra bona fe!!. Però ja sabem allò que canta el refranyer “No hi ha mal que per be no vingui”

Ja de nit, notablement decebuts i afligits, puig que n´érem conscients de que l´havíem espifiat estrepitosament, algú encara cap cot, va recordar una noieta eixerida, xerradora i molt grata als nostres ulls... que ens havia assegurat durant el viatge, que, al seu poble, Herbers, SI, que existia una cova que tothom comentava, era molt gran i que aclocant l´orella amb atenció, es podia vagament escoltar, una enigmàtica remor d´aigua eixint del seu interior.

Com si de cop s´ens hagués encès la bombeta en paral·lel damunt del cap, unànimement optarem per canviar l´objectiu inicial de l´operació, i provar sort en aquesta petita localitat castellonenca, encara que només fora per mirar de salvar els mobles!!

"Ya nos vamos para Herbers"...
Recordo, que espontàniament en Carles agafà la guitarra i clavant els acords d´una cançó de l´època, de “Rumba 3” (conegut grup rumber,) que mes o menys deia... “Ya no te puedo querer,- mi cariño se acabó, (cor)A- AAAaa... Lo quemó tu falsedad, - Tus palabras de papel -A-AAAaa”

Però ell va cantar “Ya nos vamos para Herbes, A-AAAaa. A ligar a las Chicàs, A-AAAaa, Por las noches a bailar- Como nos vamos a poner...” I com no vos ho podeu imaginar, aquesta melodia matraca ens va acompanyar tot el trajecte.


A dalt  La font i nosaltres ahir.  Aquí, el mateix lloc avui

Un cop arribats, ni que dir-vos, que molt aviat ens familiaritzarem amb la gent del poble, fins l´extrem de que al següent dia, (23), el cap de correus, Sr Miquel Vilalta, bon home allà on els hagi, ens acompanyà personalment fins la mateixa boca de la cavitat, anomenada “Mas d´en Pau” (Avui sabem que es la nº1, la desapareguda) toponímic que rep per la proximitat d´aquesta antiga masia.

L´exploració va estar tan perfecta, que a tots ens va salvar la sortida i quelcom mes... Per descomptat que, s´esvaí la fantasia de la possible existència d´un aqüífer en aquella caverna, però la descoberta d´unes magnifiques colades estalagmítiques i grans estalactites al llarg dels seus 140 mh. i 28 mp. Donaren peu a una propera exploració amb la finalitat d´aixecar la topografia i completar l´estudi. Tanmateix iniciar una recerca prospectiva de nous fenomens subterranis. Per fi teníem una zona pròpia, i l´expedició podíem considerar-la un èxit!!!

Eternament agraïts, mai podrem dons, oblidar la Mª Carme Bel Vilalta, puig que així es diu la “noieta” que fortuïtament coneguérem en el mini-bús, filla mitjana de l´alcalde en aquells temps, Joaquim Bel Pallares, també un personatge força estimable, que encara he pogut abraçar amb gran joia recentment.

Com molts altres, cada un amb les inherents peculiaritats ben definides en el seu propi caràcter, i de forma anàloga a com es barregen els colors en una aquarel·la, aportaven el seu to personal intransferible, a l´hora de plasmar aquell inesborrable quadre emocional, que tan profundament va impregnar els nostres sentiments. Varem anar coneixent-los al llarg de les successives campanyes, que duguérem a terme per llurs contrades.

EL DESENVOLUPAMENT;

DELS “COLORS”

L´OCRE = TERRA, EL TRONC DELS ARBRES
CALIDESSA, FERMESSA

Durant els primers desplaçaments, utilitzarem tendes de campanya  plantades   a     l´ereta del batlle, per tal d´establir una base de logística. Mes tard, ens traslladarem al bar-fonda del poble, coneguda com “Ca la tia Maria” regentada pel Josep Ramon i la Maria Giner. Ens sentíem com a casa i ells es transformaren en una mena de segona família per nosaltres. Junt amb la resta del jovent, compartirem innombrables “calmantets” (Rom cremat amb sucre i grans de cafè) en aquell entranyable establiment, avui lamentablement desaparegut. Podria afirmar sense temor a equivocar-me, que era precisament aquest local, el que per magnetisme aclaparava, gairebé tota la vida social d´Herbers.

Acampats a l´ereta del batlle. Al peu de l´arbre, la Mª Carmen Bel
immediatament al costat na Mª Carmen Bel Ibàñez darrera, na
Mº Mercè Vilalta, i repenjat a la tenda un servidor.


Una de les vegades que dúiem una bona sobrecarrega d´etílics, (24-12-73) tant en J. Capdevila mes conegut pel “Manolito”, i el que subscriu aquestes línies, sota la desenfrenada influencia dels follets d´en Dionís, varem estar protagonistes d´una cabòria prou sacrílega. Premeditadament decidits a materialitzar-la, pujarem cap a l´església parroquial, on mossèn Joaquim Pera Milian, impartia la Missa del Gall. Eixuts de cap consideració vers ell, el temple, i la feligresia allà congregada, irrompérem transgressors sota les mirades de sorpresa de tothom. Irreverents travessarem la nau central, pujarem dalt del campanar, on ens divertirem mal tocant la campana, fins que ens feren mal les orelles, en cavat, fermarem un 40 de corda i ens despenjarem a rapel àdhuc tocar carrer, en repetides ocasions. Tot plegat, va estar un espectacle mancat de qualsevol indici de seny. Dit això, vull oferir mil perdons, a totes aquelles persones que pacíficament expressaven la seva devoció i poguessin haver-se sentit ofeses.

En el seu moment aquest edifici fou el famós bar fonda de la
"Tia Maria" avui tristament desaparegut
Cal tenir present, que malgrat la infausta dels fets, ningú ens va retreure la bretolada ni al dia següent, ni cap altre, simplement res no havia passat... Moltes gracies per la vostra paciència i comprensió !!! (Saviesa).

Un altre esdeveniment mes digne de recordar, fou la projecció de fil-mines amb banda sonora inclosa, que protagonitzarem amb la finalitat de donar a conèixer als herbessencs alguns dels valors naturals de la seva terra. “El cafè”, segon bar del que disposava el poble, si mes no, el menys freqüentat, s´omplí de bat a bat amb molt de xivarri aquella nit, tot i posseir un aforament notablement superior al de la “Tia Maria”.

L a terrassa posterior del bar de la "Tia Maria" ha vist
passar moltes generacions d´herbesencs
Fou un èxit entre els vilatans, ja que a partir de llavors, molta gent, quant passàvem pels carrers, encara que fos a hores intempestives, ens invitava entrar a casa seva, per tal els explicarem com i per que fèiem allò que, ells no entenien massa be i en conseqüència els despertava molt la curiositat. Aquests fets, motivaren que cada cop s´amplies mes el nombre de compliments, que havíem de realitzar cada vegada que reveníem a la vila, fins l´extrem de que, un dia sencer, el destinàvem a realitzar aquestes funcions de caire cívic-amistós.


Na Mª Mercè i familiars, a la minúscula barra del bar.
Durant les nostres estances en eixe poblet, també deixarem llavor de la nostra estimada activitat, dons un vailet de Reus, en Lluís de cal Seco, que hi estiuejava, es veu que es va enamorar de l´estètica de la nostra dedicació, i proclamava als quatre vents que també volia ser espeleòleg. Va insistir innombrables vegades als seus pares per tal li compressin un casc i un carburer. Finalment a costa de molt insistir-hi, ho va aconseguir, el que ja no sabem, es que va passar amb ell i tots els estris...  Des     d´aquestes línies li desitgem que hagi tingut mot encert i molta sort a la vida... Salut camarada!!!

ROIG VIU = SENYAL DE PERILL, FOC.
SANG, PASSIÓ,VIOLENCIA, ACTIVITAT, ACCIÓ...


El castell del Baró d´Herbers
El Baró d´Herbes”, en Rafel Ram de Viu i Ram de Viu, membre de la noblesa, però molt distant d´ella, (es declarava republicà) va estar un personatge pintoresc que, ens deixà una empremta que podríem qualificar d´inesborrable. No teníem ni idea de com seria un Baró de veritat, per que mai n´havíem tractat cap de carn i ossos, (De fet, encara continuem igual) però en qualsevol cas, aquell home amb seguretat  n´era la antítesi del que mai poguéssim haver arribat a imaginar. No anava vestit millor que nosaltres i nosaltres anàvem per la vida fets uns trinxeraires. Fumador, bevedor, extravertit, femenívol i sobre tot jugador empedreït, (avui en diríem ludòpata). Sempre anava penjat de cales. Ara be, darrera d´aquest embolcall, s´hi amagava una gran persona a qui nosaltres varem apreciar i respectar molt.

Un cop, volent anar al castell on vivia a temporades, (Massot fortificat S-XIV) per tal de saludar-lo, qualsevol a qui ho comentàrem, ens advertí de la dificultat, “No vos deixarà passar, no vol que ningú del poble hi entri”. Efectivament, tan aviat li varem fer saber personalment la nostra determinació, la seva resposta fou un fulminant. NO!! Però de vegades el destí fa que aquestes situacions es desllodriguin per si soles, i si no, veieu com va anar la cosa...

Una nit quant arribarem al bar després d´una de les prospeccions, coincidí amb el moment en que ell s´aixecava de jugar (potser portaria hores fent-ho) unes mànegues de cartes amb d´altres parroquians. Està clar que aquella no fou la seva millor tarda, dons l´havien escurat. Al veure'ns, possiblement va considerar la possibilitat de refer-se´n a costa de la nostra inexperiència, així que tot decidit, ens proposà  continuar  jugant.    Nosaltres  no en  sabíem,  fins  hi  tot  ens va   haver   d´explicar com funcionava el joc. La ironia del destí volgueu que el matxaca-rem sistemàticament, fins que mostrà “bandera blanca” ja no li quedaven recursos ni per assumir la consumició, era poca cosa, però mentre caminàvem cap a la barra, encara se li acudí una última basa, tot exclamant; “Venga, la consumició als xins !!”, insistirem que no era necessari, que ja corríem nosaltres amb l´import, si mes no, persistí tossudament fregant la vehemència, llavors va estar quant li vaig replicar, “D´acord, ara be, si perds ens deixaràs veure el castell”.

Remugà molt, però finalment, després d´interposar-nos un munt de prerrogatives, acceptà el tracte.   Com ja podeu deduir, per enèsima vegada la  sort  havia  passat   d´ell, aquell dia...

L´endemà a l´hora convinguda, pujàrem al castell, ens va rebre amablement, i a continuació ens convidà a passar. Només travessar el llindar de la sòlida porta d´arc de mig punt, estil conegut per gòtic civil català, de seguit ens adonarem que les ales nord i sud, separades per l´ampli vestíbul on ens aturàrem uns instants, eren plenes a vesar de gallines, i el mateix succeïa al primer pis. Realment costava molt haver-nos d´imaginar aquelles estances, en altre temps decorades amb cert luxe, (finestres geminades també gòtiques) i acostumades a aixoplugar gent nobiliària, ara destinades a fer els mateixos honors a tan “il·lustres hostes”.

La segona planta constituïa la seva llar.
Si tot el que havíem vist fins el moment, ens semblà simplement un despropòsit, en contrapartida podria afegir que, als nostres ulls encara un tant esbojarrats per la edat, el desencert es sobreseia a si mateix,  gracies  a  la magnifica col·lecció d´armes d´època i mobles que, encara que deixats, traspuaven una refinada manufactura. Indubtablement avui exhibirien preus astronòmics en el mercat brocanter. No tant per la seva edat, si no per a qui pertanyeren.


"Mentre manotejàvem amb armes..."
Mentre manotejàvem distrets amb sabres, espasses, florets, punyals, pistoles, fusells i tota mena d´artefactes bèl·lic´s d´altres temps, en Rafel, amb to seriós, ens deixà anar, “Sincerament, no em sap pas greu que vingueu per aquí quant vulgueu, ara, si ho feu de nit, aviseu-me abans, ja que jo soc dels que primer disparen i després pregunten”, dit  això  ens  mostrà un  autèntic  “Naranjero”,  el  temible   sub-fusell d´assalt alemany MP-18 fabricat per en Theodor Bergman durant la Primera Guerra Mundial (1918).

"Naranjero"
El tinc per seguretat personal i sempre dorm amb mi”, puntualitzà. No era pas qüestió de gens menystenir, dons la seva dilatada llegenda popular, incloïa un dol a mort amb armes de foc, contra un caporal de la Guàrdia Civil, que pel que es veu, esdevingué fatal per aquest últim.

La veritat es que a partir d´aquell moment establírem una gran amistat amb aquell home, i no deixàrem de visitar-lo cada cop que tornàvem a Herbes.

Probablement  mai  fou  posseïdor  del  rang que se li atribuïa, si  mes  no,  tothom l´anomenava “El Baró”.

Les successions mes contemporànies que el podrien haver afectat?... bufff!!, foren; al 1919 Mª de la Concepción Ram de Viu i Ulzurrum de Asanza. I l´actual titular, 1988, Carlos Javier Ram de Viu i de Sivatte. Entre ambdós, no hi figura cap altre mes. L´únic Rafael Ram de Viu Pueyo, fou Cavaller de la Real Maestranza i alcalde -corregidor de València, essent afusellat el 1834, durant la primera Guerra Carlina, per haver estat el capdavanter en alçar-se en armes contra els lliberals Isabelins, a favor de l´absolutisme del pretenent Carles V.


Rafael Ram de Viu i Pueyo baró d´Herbers
BLAU CEL = CEL, AIGUA
PAU, TRISTOR, MELANCONIA, INTEL·LIGENCIA,
SAVIDURIA


El Sr. Miquel Vilalta i el seu Land Rover
El senyor Miquel Vilalta, home de no masses paraules, el recordo sempre amb aquell rostre bondadós que es materialitzava indefectiblement en els seus actes. Ens va mostrar molts indrets que ell coneixia, inclosa la cova de Mas d´en Pau, l´avenc fumat, l´avenc de la Xurita  o  Miquel  Vilalta,  rebatejat en la seva memòria,  entre d´altres.

Moltes vegades ens duia amb el seu Land Rover, aprofitant que havia de cobrir el trajecte de 21´5 km diaris que separen Herbés de Morella, per imperatius laborals (Correus), tot superant el port de Torremiró (1259m) a traves d´una pista forestal no sempre en bon estat. A nosaltres ens deixava gairebé dalt del coll.

Mentre durant el dia, cobríem zones de prospecció, ell feia la seva feina i per la tarda, quant regressava, ens recollia en el punt acordat, retornant-nos de nou al vilatge. Estalviàvem haver de caminar 13 km, salvant un desnivell màxim de 548 m, al marge del que haguéssim de desplaçar-nos per efectuar la recerca. Re de tot això hauria estat possible sense la seva desinteressada col·laboració. Gracies eternes Miquel!!!


El Sr, Joaquim Bel Pallarés i la seva filla actualment
El senyor Joaquim Bel, batlle de la població durant molts anys, fou una mena de Miquel Vilalta, però en mes jove, i també xapat en el seu tarannà de bondat. Ens acompanyà a l´avenc del Pinar de la Vall compartint l´ensulsiada  amb  nosaltres, o l´avenc de la Valleta. En el primer cas, ens transportà sobre el remolc del seu tractor, un “Ebre dièsel”, 44-45 cv, amb el típic color blau ja descolorit i matisat pel Sol, fidel testimoni de solitària i feixuga feina. Durant l´ascens per la sinuosa pista que puja al Pinar de la Vall, (1.181m) anava tant lent, que ens donava temps a saltar de la carreta, fer fotos i tornar a pujar sense alterar la marxa.

La Tia Roseta” també coneguda per la dona de l´estanc, desenvolupà un paper mes aviat secundari, no per això menys apreciable. De profunda fe catòlica sempre preocupada per que no ens passes cap desgracia. Tants anys hi varem anar, tantes postals de la Verge del Sargar ens va regalar, per tal fora la nostra protectora. El fet de que  avui   encara en  conservi  una en  honor  seu, no  es  mes que  la  prova  de l´afecte que encara li professo.


En record de la "Tia Roseta"
En Josep Querol Garcés, “El Ferrer” Home de caràcter temprat, a semblança dels ferros que amb mestria enformava, en treure-l´s roents de la fornal i dipositar-los sobre aquella mena matriu universal, que esdevenia la seva enclusa. Em ve al cap la següent anècdota que il·lustra molt be el seu tarannà.

En Josep Querol  en plena tasca
Un cop que ens havíem programat explorar, ara no recordo amb precisió quin avenc, si el de “La Valleta” o “El Fumat”... La qüestió fou que, li varem demanar consentiment per tal ens permetés utilitzar el seu taller, amb la finalitat de construir-nos unes piquetes i poder clavar-les a les escletxes de la roca, (2o3) dons no disposa-ve´m de cap presa natural a la vora, on nuar les cordes.


Piquetes fetes pel Sr. Josep Querol, el "Ferrer"
Si amplieu la foto, podreu veure marcades les
seves inicials JQ.
De seguit ens concedí la vènia per fer-ho. En adonar-se´n que no ens hi esmeravem massa, de seguit ens donà consells per millorar el treball, i després d´observar que no ho fèiem com ens recomanava, deixà el que tenia entre mans, i en un tres i no res, com per art de màgia, manegà unes flamats piquetes, que si ningú les a tret del seu lloc, encara hi deuen ser clavades, oferint la mateixa seguretat que, a nosaltres ens brindaren en el seu moment. (Ens hi anava la vida) Un cop enllestides, es negà davant la nostra insistència a cobrar-nos la seva feina i els materials. No podem dons, mes que quedar per sempre agraïts a la seva estratègica generositat.

Molts que el coneixien de tota la vida, diuen-critiquen, que malgrat dominar a la perfecció aquesta professió, mai va voler transmetre-la a ningú. Potser es desconeix que, a l´antiguitat, aquest ofici era atribuït al deu grec Hefest, el posterior Vulcà dels romans, i ambdós els representa la mitologia com molt gelosos dels seus coneixements.

Art, sempre envoltat d´un núvol de supersticions indissolublement relacionades amb la màgia, l´espagíria i l´alquímia, qüestions alhora sotmeses a rictus inicià-tics i de tradició hermètica. Amb això vull donar a entendre, a mena d´argument en el seu favor, que segurament no va estar fàcil per ell, trobar un digne continuador del ministeri.

MAGENTA = DONA.
SENSUALITAT, ESTIMULANT.

"Una noieta simpàtica, eixerida i molt grata als nostres ulls"
Veritable responsable d´aquest article, dons sense ella mai
hauríem gosat viure totes aquestes inoblidables aventures.
Gracies Carme!!! 
Línies mes amunt, m´he atrevit a qualificar al Sr. Rafel, “El Baró”, d´entre d´altres debilitats humanes, també de la de femenívol, però mirant-ho be, es que per això, ens podríem tenir gairebé tots. Fet que hem de reconèixer obertament, si no volem pecar d´hipòcrites, es clar!! Per tant, nosaltres tampoc ens lliuràrem d´aquest instint natural que ens inspiren les dones, i a Herbers casualment n´hi havien, sobre tot, de la nostra edat.

Hi havia noies, sobre tot, de la nostra edat
Travar amistat amb elles no va estar massa difícil, dons eren afables simpàtiques, obertes i boniques. Tant la Mª Mercè, L´Assumpció, la Mª Carmen V. I., fins hi tot la Mª Carme B. V., van estar les mes properes, encara que aquesta darrera tenia ja els seus propis cercles. Si mes no, amb elles ballàrem un munt de vegades, sobre tot a les Festes Majors. En una ocasió muntàrem una “Festeta” casolana als baixos del que em sembla era, si no ho mal ho recordo, l´escola del poble. (Avui el Mesón).

Passà que, mentre nosaltres anàvem organitzant el parament de musica i d´altres equipaments, també anàvem tirant avall alguns “Kubates”. Quant el rellotge senyalà l´hora d´obrir portes, altre cop els follets, provocaren que s´ens acudí´s travar-les a base d´amuntegar cadires i taules al darrera.

A l´arribar la colla, escoltar la música i adonar-se´n de que no podien entrar, començaren a donar cops cridant-nos que obríssim, dient-nos de tot. Després d´unes quantes empentes algun mobiliari cedí, i pogueren creuar el llindar, però quina fou la seva sorpresa, al veure que des de la nostra “trinxera” els hi plovia una bona descarrega de boles de paper, d´exàmens ben comprimides... De seguit varen comprendre la situació i afanyant-se a córrer, s´aixoplugaren darrera d´altres mobles des d´on poder respondre l´atac. El riure de ser conscients d´estar involucrant-se en la malifeta, esclatà en ambdós bàndols de forma indiscriminada, i així d´animada anava la cosa quant sobtadament, algú per manca de “munició” i deixant-se portar per l´inèrcia d´aquella disbauxa col·lectiva, llençà una funda de disc, a la que no trigà gaire a seguir el vinil també.  Eeiiii  noooo!! que aquest es meu!! se sentia de tant en tant... No hi havia pietat!!  En  uns  instants el que volava d´un costat a l´altre, només eren single´s i LP´s, això sembla que encara excità mes els ànims dels contendents. El riure era incontenible, les llàgrimes irreprimibles, aquella dinàmica semblava no trobar mai la fi.


Dues boniques Assun´s
Es perllongà una bona estona mes, fins que finalment s´acordà un armistici, i aprofitant el que es va salvar, encara varem poder ballar.

Acabada la “Festa”, tornàrem plegats cap el bar de “La Maria”, i mentre baixàvem aquells costeruts carrers, els uns cantant i el altres rient, anaven canviant de propietària, les torretes amb flors, que per costum tenien i tenen, les mestresses de casa, posar als portals per tal de guarnir-los.

D´altres vegades, assistirem a la rogativa que es sol fer el 25 d´agost a l´ermita de la Mare de Deu del Sargar. En una d´elles, abans de dinar, (durant l´ofici religiós) marxàrem a buscar “la Coveta Uscura” no gaire llunyana d´allà. S´escaparen també totes les noies, fins hi tot ens ajudaren a topografiar-la. Val a dir que, només la seva presencia, suposava tot un estímul pel nostre estat d´ànim, conferint-li una alegria i una capacitat per enfrontar les tasques que ens eren pròpies, extraordinària, només comparable a un meravellós dopatge.


Si mes no, la que tingué mes ressò, fou la que protagonitzaren en Ramon i  Ferran, durant una estada no planificada, al regrés de l´expedició a la Cueva del Tornero, Checa (Guadalajara).

El cas es que, després de fer-li una ullada protocol·lària a la cova del Mas d´en Pau, ja de volta ho comentarem al bar amb les noies. Com era estiu n´hi havia de noves i algunes, molt encuriosides, ens varen preguntar  si  ens sabria greu tornar-hi per tal d´acompanyar-les: Que van demanar!! Tan en Ramon com en Ferran, els mancaren dècimes de segon per posar-se en peu i... apa som-hi!! Jo vaig optar per quedar-me, no tenia cap desig de tornar-hi i el mateix va fer en “Manolito”.

Haig de puntualitzar que, era l´hora en que la tarda comença a avançar. Potser sota el meu estricte criteri, massa tard per intentar-ho, dons entre preparar i introduir a persones que mai havien practicat aquesta activitat, amb la responsabilitat real que això comporta, la despesa en hores resulta sempre mes elevada, i si damunt afegim el factor “ent” (esvaïment de la noció del temps), habitual quant es realitza aquest esport, dons va passar el que havia de passar, que eren quarts d´una de la matinada i encara no havien fet cap.

Les 3 noietes que anaren a la cova.
En primer terme l´Ampar, desprès
L´Anna i en darrer lloc na Carme
15, 14 i 13 anys...Ja foren prou valentes!!!
La natural preocupació, el nerviosisme, l´angoixa entre els familiars i veïns, aviat es feu palesa, puig que es temien el pitjor... Alguns, els sentia comentar al meu voltant "les deuen estar violant completament nues i nuades en les estretors d´aquell l´antre infernal... d´altres que havien caigut tots plegats per alguna barrancada, o s´havien ofegat creuant el riu... (baixava sec)... que se!! Jo només insistia en que conservessin la calma, dons coneixia be, tant a l´un com a l´altre i podia confiar en el seu alt sentit de l´honor, a mes de la solvència tècnica per sortir- s´en de qualsevol adversitat o situació compromesa, sobre tot, en Ramon. A mes, la cova en qüestió es d´una dificultat molt baixa.

Tal com ja podeu  anar  endevinant,  el  que realment  succeí,  fou  que,   deixant-se emportar  per l´entusiasme que els provocà la sol·licitud de les 3 xiquetes, (13, 14, 15 anys) simplement foren excessivament optimistes a l´hora de pressupostar correctament el temps a invertir.

Darrerament apareixeran per la plaça, on hi havia ja tota una gernació concentrada esperant.  Tot  hom  respirà  fons,  algunes  escenes  emotives,  retrets  i  també constatar l´actitud fora de mare del progenitor d´una d´elles, (vinguts de Saragossa) que  ens  feu  directament  responsables,  de  no sabem  massa  be  què,  arribant  a l´extrem de  l´insult personal,  tot  titllant-los   injustament   de   “podrits  drogats” i d´altres injuries per l´estil.  En definitiva, deixem-ho estar...

El fet objectiva-ble, insisteixo, consistí en haver visitat la cova sense cap incidència, a hores no apropiades. Aquest fou el seu crim!!

EL FINAL


L´Assun Vilalta i na Mª Carmen Bel Ibañez
Respecte a les noies en general, no podem mes que reconèixer la seva gracia, honestedat i sinceritat. A elles els devem amb molta gratitud, que la feixuga tasca portada a terme en aquelles terres, prengués caires realment humans i a l´hora molt divertits. Ens sentírem altament privilegiats de gaudir de la seva amistat.

I ja em se que, potser algú podria preguntar-me... “I no va sorgir res sentimental entre vosaltres...?” Dons no serè pas jo qui entri en un terreny tan sagrat, com ho es el dels sentiments personals, sempre m´he sabut desautoritzat a fer-ho per qüestions ètiques, i espero també que, aquest perspicaç “algú”, ho entengui i no m´ho tingui en compte.

Famosa es aquella frase que diu, “No existeix un llenguatge capaç de transmetre fidedigna-ment les emocions,” i el cert es que hom percep amb certa ràbia, que això hagi de ser invariablement així, dons aquest detall, em fa tristament sabedor de que el mes preuat d´aquesta història, no vos el puc oferir, a menys que vosaltres, benvolguts companys/es, reviscoleu amb una bona dosi de romanticisme, que no     d´enyorança, ( si voleu, i podeu) la vostra fugissera joventut.

Salut camarades!!!

NOTA DE D´ÚLTIMA  HORA
Ara en darrera instància m´en assabento gracies a una col·laboradora, de que en Rafael Ram de Viu, si, que va estar finalment Baró d´Herbers, mes concretament a la mort del seu germà major, encara que pel que es veu, ho fou durant un curt període de temps, dons la seva mala salut   s´el va emportar aviat, essent   succeït   pel seu    nebot, l´actual Baró.

LA DARRERA ANADA

Per raons estrictament lúdiques, en Ramon i jo varem decidir passar uns quants dies ( 12,13,14,15, de novembre del 2014 ) per aquesta bonica població del Maestrat, amb l´intenció de comprovar si era possible equipar el barranc del Sargar, i de passada localitzar, explorar i fer noves fotos de la cova del Mas d´en Pau.

El barranc en conjunt no oferia gaire interès, donat que només posseeix un salt de 16 m, anomenat “Lo Botador” (el qual no em renunciat a instal·lar-lo i baixar-lo). Així que centràrem el nostre esforç en la cova, però vet ací que s´ens resistir i no la trobarem.
Localització de la cova de Mas d´en Pau 2, Punt vermell =
Personatge de referència.  Punt groc enclavament de la
cova.
Un nou intent al dia següent, acompanyats pel Miquel, noi que gestiona “El Mesón d´Herbers” i amb l´ajuda d´un GPS, ensopegarem amb un altre cavitat que ens era totalment desconeguda a nosaltres, però pel que es veu, no pas per d´altres. La qüestió es que tot hom parlava de la mateixa gruta quant en realitat cada un en parlava d´una ben diferent, ja que inesperadament en aquell mateix coster, ara ens assabentem que, sempre n´hi ha hagut dues. (Com a mínim) Mes a mes, quant intentàvem identificar-les verbalment, sempre al·ludíem al detall d´una sivina que hi ha al costat dret de la boca, també ara sabem que ambdues boques posseeixen les respectives sivines al mateix costat!!

Els dies que van des del 27 de maig al 2 de juny, tenim previst efectuar un nou desplaçament amb la finalitat d´aixecar una topografia tant de l´interior de la nova cavitat, com d´un tall exterior que ens permeti situar ambdós fenomens, per tal de poder observar la seva relació.

Els resultats, si tot va be, seran publicats en aquest bloc mes endavant.

NOTA
Per tal de situar correctament aquesta història en el seu temps i context, fora convenient llegir prèviament, l´article penjat el 22 de novembre del 2011, titulat “LA COVA DEL TORNERO” (Un petit homenatge a la memòria compartida)

TELEFONS D´INTERES

Allotjament; Antiga casa Pepo (Casa rural)(Preus competents) tel; 646275742
                    
                     Hostal “La llotja” tel; 664037591 (Ho porten els del Mesón)
                     
                         “Casa Catxel” (Casa rural) tel; 978856604 ( Hivern no)

Restauració; “El Mesón d´Herbers” (Bons menjars casolans) tel; 664037591


Serveis;        “Tenda Soldevila” (Petit supermercat on trobarem gairebé de tot)

Casa de la Vila; tel; 978 856602 - Carrer del Forn 27 – CP 12317
email; info@herbes.es


COL·LABORACIONS
Mª Mercè Vilalta
Mº Assumpció Vilalta
Toño
Miquel Àngel
Altres persones anònimes d´Herbres

www.youtube.com/watch?V=rnkeU3Q5UQ Entreu en aquesta web per escoltar la cançó de “Rumba 3” (heu de cercar-lo entre uns quants vídeos mes)


Quim