Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 28 de gener de 2014

VIA FERRADA DEL BARRANC DE LA PARDINA (Coneguda com Urquiza- olmo) + CONGOST DE MONTREBEI + IIIª TROBADA EX-SIRES A LA FLORESTA 24/25 de març del 2007

Cara a cara amb la paret sud del Montsec d´Àres

DISSABTE 24
El lloc de trobada fou per gairebé tot hom, el pàrquing del restaurant Cal Quel de la Font-llonga, dic gairebé, ja que hi va existir una pree-trobada a la Floresta. En Ramon i na Mercè em passaren a recollir, per reunir-nos després amb la resta de companys. Quin lloc mes privilegiat renoi!! veient-nos de tu a tu les cares, amb la imponent façana sud del Montsec d´Ares.

Esmorzar a Cal Quel  de la Font LLonga
A les 8:30 érem presents i amb ganes de desdejunar, la qual cosa efectuarem amb immediatesa de forma satisfactòria, mentre fèiem petar la xarrada, (mai un escenari fou tan adient). Hi havia molt de que parlar, tant d´aventures pretèrites, com de nous posicionaments personals davant de la contextura del moment. Si mes no, es curiós, però quant aquestes meravelloses coses passen, entre d´altres, el primer que s´esvaeix es la noció del temps, i això que per un costat es bo, per la´altre no tant, dons també hem vingut fins aquí, per tal sigui la base de partida d´altres activitats, igual o mes enriquidor   si         s´escau.

Donades les característiques de l´enclavament, teníem a l´abast uns quants indrets per visitar, entre ells, el congost de Montrebei i la ferrada de la vall de la Pardina obra dels escaladors Urquiza i Olmo. Veureu, que expresso així el substantiu de la instal·lació, puig que hi trobo en l´acte del “bateig”, ja sigui premeditada o inconscient, una maniobra discreta però efectiva a l´hora de substituir o marginar els toponímics històrics i propis de la zona, la qual cosa considero una manca de sensibilitat o respecte. També un excés de personalisme, segons es vulgui veure.

Polèmiques a part, la colla, es dividí en dos parts o preferències personals donada la oferta. Mentre uns triaren la ferrada, altres es decantaren pel...


CONGOST DE MONTREBEI
El grup integrat pel Lluís Baquês, Ramon, Rafel, Ramiro, Mercè, Justa, Quima, Conxi i Montse, decidiren remuntar el congost per l´accés nord, que crec, es l´itinerari mes adient, puig que anirem descobrint la singular l´espectacularitat d´aquell espai natural, progressivament i de menys a mes.


Arribats al poblet d´Alsamora, situat a l´extrem mes occidental de la serra del mateix nom, el travessarem iniciant d´immediat el descens en direcció a l´embassament de Canelles, fins arribar a una mena d´aparcament que a les hores també fa de centre d´informació,      (4´70Km) es on haurem de deixar el vehicle per tal de seguir a peu uns 4´5 km, salvant uns 90m de desnivell. Es cert que també podem accedir-hi pel sud, però llavors vos puc assegurar que la caminada es molt mes dura i bastant mes llarga, 9´5 Km, mes 686 m de desnivell acumulat. A mes, de que com ja he explicat, arribarem directes a la part mes espectacular i a partir d´aquí, cada pas que recorrerem en aquest sentit, ho serà menys. Per ampliar informació, podeu veure l´article dedicat precisament a aquesta sortida “Al Congost de Montrebei des de Corçà” efectuada el 10/11/2012. i publicada el 2/12/2012.


Preparats per caminar, tenim dues possibilitats; la del sender de dalt, i el que voreja el llac. El primer, resulta mes curt, però ens obliga a superar un petit turo abans no arriba al pont penjant del barranc de la Maçana. El segon, voreja el mateix tossal però pel perímetre mes baix, i ens condueix igualment al pont, estalviant-nos la elevació. A partir d´ací, podríem sentenciar que comença el Congost.(2´20km)


El pas, excavat gairebé íntegrament a la roca, es va enfilant poc apoc oferint-nos a mida que ens hi endinsem, uns tallats impressionants, que el Noguera Ribagorçana ha anat serrant des de temps immemorials, amb les seves aigües d´un suggeridor color turquesa. De vegades, el nivell del pantà es prou baix com per permetre'ns veure molts metres per sota nostre, l´antic camí també obert a roca viva. No es recomanable utilitzar-lo dons es produeixen molts despreniments, que el fan molt perillós. El passeig es dona per acabat quant s´arriba a la sortida sud, llavors haurem de girar cua a no ser que vulguem seguir fins la població de Corçà (7´75 km)



De tornada, sempre que ens vingui de gust, encara molt aprop de final (300 m), podem enfilar-nos per un desnivell bastant costerut però suficientment ben equipat per tal no suposi un obstacle insalvable per molta gent, i visitar la Cova Colomera, ( per mes informació podeu veure l´article “La Cova Colomera -Congost de Montrebei” publicat el diumenge 30 d´octubre del 2011. Sortida efectuada el 5 de setembre del 2009)


FERRADA DEL BARRANC DE LA PARDINA
L´altre part de la colla, varem tirar cap a Corçà ( Pep Hidalgo, Cristina Parra, J.Mª Latorre, Estela (7 anys, filla d'en Latorre) Albert i Quim).


Des d´aquesta petita població, i sense entrar-hi, agafem un camí de carro molt estret, bastant mal indicat, (ara es asfaltat, però continua en mal estat) que si tenim sort i no trobem cap altre cotxe de cara, ens permetrà arribar a l´ermita de la Pertusa. Deixarem       l´auto a l´esplanada habilitada. Aquest petit monument del romànic, ens crida l´atenció per la peculiar situació des d´on s´ens mostra, un autentic lloc de vertigen. Es pot arribar per un corriol que sorteja a gran alçària la cresta de la roca del mateix nom. Nosaltres el deixarem de costat, i seguirem per un senderol, mes segur que marxa cap el Congost de Montrebei. També l´abandonarem tan aviat com arribem a la creuada indicada per una placa de ferro, on es pot llegir “Ferrata Urquiza olmo” (a580m) es a partir d´aquest moment que entrarem per l´obaga de la Vall o Barranc de la Pardina. Al creuar la riera, trobem la primera paret d´uns 17m (no te res de particular). A partir d´ara progressarem pel vessant contrari, l´esquerro, fins arribar a la segona, te aproximadament 12m, es tracta d´una cascada seca, que s´ha de flanquejar, i a partir d´ací els plombats ja son mes aprop un de l´altre però disgregats, total pujarem uns 20m. abans de donar-la per acabada i fer mitja volta.
Ermita de la Pertusa
L´esmentada via va estar una de les primeres que es van equipar a Catalunya, mes concretament al 1997. No es tracta d´una ascensió amb gran dificultat, ans tot el contrari, esdevé fàcil i còmoda. Podríem entendre-la mes viat com una complementarietat, per tal de fer possible una ruta farcida de petits graus, destinada a superar la Vall de la Pardina en direcció a la seva capçalera, des d´on a l´hora, poder realitzar diferents itineraris, entre ells, i com no, el Congost.

Entrada a la Vall de la Pardina
La instal·lació es bona i roman en bon estat de conservació la qual cosa encara alleugereix mes, dins del possible, la coronació dels 320m de desnivell i 1´6 km de recorregut que la conformen, encara que la major part la farem a peu. Això si, per caminois molt feréstecs i dignes de ser visitats. La via acaba a poca distancia de la pista que, recorrent gairebé tot el cossol del Montsec d´Ares, passa pel castell de St. Llorenç i arriba a la seva fi transformant-se en el sender que porta a Mas de Carlets. D´ací enllaça amb el llarguíssim GR-1 que, sortint a l´hora de Gironella, (Berguedà) i recorrent les valls d´Aran, travessa el Congost de Montrebei, arribant al Pont de Montanyana (franja de ponent, Aragó)


La tornada, per que sempre hi ha d´aver una tornada, la varem efectuar pel mateix lloc utilitzant les excel·lents instal·lacions de rapel, que gairebé ens situen al principi de la zona equipada.

Briefing; es tracta d´una bona ocasió per tal d´iniciar-se en el mon de les ferrades, i a          l´hora gaudir d´un estupenda sortida.

Flanqueix de la segona paret
El punt de reunió dels dos grups, fou novament el restaurant Cal Quel, Dinarem tots plegats, i després del bon àpat, entre cafès postres i copes, es va fer avinent, que malgrat estàvem prou be, havíem de marxar, (lo de l´alcoholímetre, no es feia anar gaire, tot era mes humà, no pas com ara que, amb l´excusa de protegir-nos, ens amaguen paranys per tal de buidar-nos la cartera. I no vull pas dir amb això que no s´hagi de dur un control, sinó que el tracte indiscriminat o uniformitzat no es just).


Be dons, com vos deia, sobre les 7 de la tarda, emprenem el retorn cap a la Floresta. Jo els havia fet saber prèviament que el castell, espai reservat per tal que passessin la nit, es trobava en un estat una mica deixat, però a canvi sortia molt econòmic, els vaig informar que no hi havia llum elèctrica, també, i això no hauria de suposar cap problema, les parets altes i plenes de teranyines, es decapaven soles de mal cuidades i brutes, dons la elevada humitat que reganava en l´ambient, creava aquests fenòmens. Els llits, eren en el millor dels casos, jaç´s o màrfegues sense matalassos, rovellats, o de fusta farcida d´arnes. Que potser als armaris trobarien alguna manta, però que jo, personalment, no la utilitzaria, dons pel tacte enganxós, i l´olor, mes valia no fer-ho si no era cas d´extrema necessitat. I que alguns, (això ho haurien de fer a sorts), els tocaria ocupar el soterrani, el que es el mateix, les antigues masmorres. Quant els hi explicava, alguns reien incrèduls, d´altres nomes esbocaven uns indefinits somriures i em deien, això no es veritat, oi? Jo nomes els recordava... Es de vital importància, per raons de seguretat, ens plantem allà abans que es faci fosc...


Arribats a la Floresta, ja era prou de nit com per no veure-hi gens, a l´entrar per la porta principal, els vaig conduir a les fosques pel curt passadís que baixa al celler, ara buit i amb un ambient humit suficientment acusat, com per que alguns amb veu dubtosa i plena de decepció exclamessin... Jo no dormo aquí...


Nomes quant els comentaris plens d´estupor sortien de mare i la confusió arribava al paroxisme, vaig acostar-me al quadre de llum i vaig anar il·luminant les estances, totes elles, netes, polides, i amb un nivell decoratiu molt càlid, producte d´una excel·lent ornamentació rústica, que aprofita eficaçment tots els elements centenaris.

Com per art de màgia tots els rostres es transformaren en solides rialles i para bens, mentre pujaven i baixaven escales, descobrint plens de grata sorpresa, la multitud              d´encisadors raconets que guarden les quatre plantes de l´edifici... Semblaven nens!!!


Acabada la tasca de distribució d´habitacions, acudírem al bar del poble, on plens de joia i gatzara soparem fins quedar ben tips. Encara hi restaren ganes de fer tertúlia, i per aquesta finalitat, utilitzarem una de les sales que per als efectes disposa lo castell. Ja era mol tard quant ens retirarem a descansar, després d´un dia ple d´emocions.

Lo Castell

DIUMENGE DIA 25
Recordo que tant la Cris com jo, varem matinar una mica per tal d´anar organitzant paraments i estris, pensant en l´arribada del gruix de gent que avui ens reunirem, dons encara s´afegiran els que no van venir ahir a les activitats de muntanya.

Una de les saletes
Els primers en aparèixer varen ser els de la fortalesa, mes tard, sobre quarts de dotze començaren a fer acte de presencia esglaonadament; en Santos, la Marta i la Júlia, l´Alba, en Tomo i la Núria, la Roser i en David, l´Enric i la Sofia.

L´hora del sopar al bar de la Floresta
Gairebé la totalitat dels preparatius estaven per fer, així que ens organitzarem per tal que la cosa sortís be; mentre uns tallaven llenya i encenien el foc, altres preparaven els calçots, la carn, el pica pica, la beguda, les taules etc...

Preparant els calçots
El dinar va estar multitudinari, 26 persones ja son una bona taula!! tot hom va quedar satisfet i fins hi tot, per que no hi faltes de res, a l´hora dels cafès, L´Albert i na Montse, instal·laren una cafetera de les que fan anar als bars, la veritat es que fou un èxit clamorós, dons es formaren repetides cues, i es que a demès de bo, era gratis!!!.

L´hora del dinar
La del cafè
També rebérem la grata visita del veí, en Félix, que es va afegir a la sobretaula, fins arribat el moment, en que l´autentic heroi d´aquesta retrobada, en Lluís Baques, per aclamació popular, pronuncià un brillant discurs de clausura (improvisat), donant amb aquest darrer acte, per finalitzades aquestes Terceres Jornades de germanor, després de tants anys i panys de no saber-ne res els uns dels altres.

Foto per la posteritat
Com cloenda, prèvia a la l´escampada general, es materialitzà la foto de rigor per la posteritat i... “Colorit i envermellit, aquest comte s´ha exhaurit”. Fins un altre germans!!!

Quim