Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 5 d’octubre de 2014

VIDA SOCIAL


UNA PASSEJADA PER LA MEDITERRANIA
DISSABTE 27 DE SETEMBRE DEL 2014

El "Sa popa" a Port Ginesta

De tres coses mai t´has de fiar; del rei, del temps i de la mar...” (Vella dita marinera).

A bord del "Sa popa"
Val a dir que quant fa temps que els vells amics no es retroben, bo es fer-ho. Sobre tot si es en un espai tan poètic com un vaixell de vela i sortint a mar oberta. (Hi érem presents; en Pep, Aymil, Albert, Montse, Ramon, Mercè, Cristina, Quim i Rafel)

En Pep, exercint de Capità en la bità-cora
A bord del “Sa popa” iot de 14m d´eslora i 5 de màniga, capitanejat impecablement pels comandants Josep Capdevila, i l´Aymil, partíem de Port Ginesta a 2/4 de 12, del dia 27 de setembre del 2014, rumb a l´horitzó.



Com segurament vos podeu imaginar, malgrat la perícia dels timoners, fou un destí impossible d´assolir, però si que ens allunyarem de la costa lo suficient, com per deixar els penya segats del Garraf tan petits, que hi cabien dins d´una pinça feta amb els dits, separant-los tant sols 5m/m.

Proa a l´horitzó
Només sortir de port, pararen motor, i desplegaren les veles, el vent no era massa actiu, i la barca perdé velocitat, la passejada es convertí en plàcida i tranquil·la, la qual cosa hom aprofità per fer les fotos mes artístiques. Es podia anar i venir de popa a proa sense cap dificultat, fins hi tot aquells mes preocupats pel mareig, s´atrevien a fer-ho sense por a perdre l´equilibri i anar a parar de cap a l´aigua.

Castelldefels
A mida que el Sol s´aixecava, també ho va anar fent el vent, que finalment acabà pujant d´intensitat fins arribar a impulsar la nau a uns 8 nusos hora. Era el moment d´actuar per tal de fer les fotos mes esportives. Tots sentíem la sensació de velocitat però el vent ja no ens fregava la cara, dons anàvem dins d´ell. L´embarcació s´inclinava i navegava molt bones estones en aquesta posició.

Tots menys l´Aymil que fa la foto
Algú va fer un pensament, com si alguna cosa s´ens hagués passat de llarg, i digué en veu alta...Ostia!! la coca... I llavors es preparà a corre cuites la taula apareixent ràpidament dues grans coques de St. Joan, també d´altres pica piques, que ens recordava tot plegat als presents, que en Ramon avui arribava als “60”... Per molts anys!!!




El flux impulsor, venia gairebé en contra de l´avanç, factor que ens obligava a anar contínuament canviant l´incidència de les veles, tant a bavor com estri-bor. L´iol escorava per tant, a un costat com a l´altre. Finalment, i veient els nostres patrons que no arribàvem de cap manera a l´objectiu i que l´hora de dinar s´acostava perillosament, efectuaren un cop de timó (mai millor dit) i enfilàrem novament proa a terra.

Per molts anys, per molts anys...

A mes de 8 nusos!!
Sobre les tres de la tarda, atracàvem, fermàvem la “closca de nou”, tot dirigint-nos a la “Marisqueria Santos” distant uns dos cents metres a peu, on teníem taula reservada. Ni que dir que el “jalo” en la seva integritat va anar de productes frescs de la mar. A la sobretaula, no hi van mancar els temes referents a la política actual, tant lamentablement portada pel govern espanyol del PP.

En Pep`al timó
En primer terme, la Capitana...
Quant ja es va acabar la jornada, entonarem els adéus, i amb la promesa de tornar-nos a veure aviat, varem acomiadar-nos.

Els penya segats del Garraf molt petits...
En Josep, acompanyà als que havien vingut en tren, amb el cotxe fins Barcelona, i nosaltres esperarem a que tornes, ja instal·lats novament al yacht, al cap d´un hora tornà, soparem, i a la fí, després de veure l´entrevista televisada al president Mas, per la Tarribes, ens retiràrem a descansar.

El diumenge dia 28, ens llevarem tard, el cel s´ens apareixia bastant tancat i entre que desdejunàvem i recollíem estris per marxar, començà a ploure de tal manera que ja no parà en tota la jornada. Si mes no, encara tinguérem temps per reunir-nos a BCN, amb el col·lega Joan Canals a l´hora del vermut (plovent) dons tornava a fer molt que no ens veiem, el Pep, al menys trenta anys!!! ( Hi fórem presents per donar testimoni; en Pep, Ramon, Mercè, Rafel, Cristina i un servidor)


Parlarem de moltes coses, del govern inclòs, (per no variar) però també arribà l´hora de retirar-nos. Nosaltres dos dinàrem en un restaurant proper a l´estació de Sants, ara be, per poder agafar el tren a l´hora, no ens quedà mes remei que exposar-nos a la pluja un curt tram, però que fou suficient per arribar xops. Be... a les nou ja érem a casa.

La sobretaula
Adéu i fins un altre camarades!!!

L´hora de descansar...





Quim

dimarts, 12 d’agost de 2014

LA TUTA DE CASTELLAR DE N´HUG


I LES FONTS DEL LLOBREGAT

PLÀNOL DE LA SITUACIÓ

INTRODUCCIÓ
Volent visitar la pirenaica població de Castellar de N´Hug en qualitat de turista, dons crec que val la pena fer-ho, encara que sigui per tal de veure on i com naix el riu Llobregat, baix buscar per Internet, que de mes es podia visitar per les rodalies, i vet ací, que es llavors quant tinc la primera notícia de l´existència de la Tuta. O mes mal dit, de “la cova de la Tuta,” però com el mot tuta vol dir exactament el mateix que cova, òbviament no repetiré dues vegades el substantiu per tal de referir-me a ella.

PONT ROMÀNIC DE LA FARGA VELLA
Ampliant la meva recerca, es quant descobreixo que respecte a les dades topogràfiques, el consens es absolutament inexistent, però no pas per pocs metres, no, sinó que per un mateix recorregut, les xifres segons quines versions, gairebé es dupliquen!!. Aquestes van des dels 60m que dona el Gelera, fins els 110m del GIE. Tanmateix passa amb les fondàries, que oscil·len entre els -6 i els -13mp.

La revisió espeleo-mètrica ex-professo feta per l´equip de L´espeleo-index, dona 83mh mes 11mp.

  VEUREM AVIAT LA COVA AL PEU D´UN PETIT CINGLE
En contemplar aquesta disparitat de guarismes, i observant que la topografia mes propera en el temps data del 1987, (ERE-CEC) fa 27 anys. Ens varem preguntar, si no hi podíem fer res per tal d´aportar quelcom que servis d´aclariment o referència en aquest ball de xifres,  motiu determinant a l´hora d´aventurar-nos a un nou aixecament topogràfic, destinat, reitero,  a comprovar si coincidíem amb algú o altre en la polèmica dualitat mòrfic-proporcional, però NO!! La nostra feina, nomes aporta unes formes i mesures diferents a les ja existents, únicament ens avala el fet de ser la mes recent, tot sabent de bell començament que, ser la mes recent no vol dir en cap cas, ser la mes correcta.

PLANADA DE LA CAVITAT
L´APROXIMACIÓ
Per arribar a la població de Castellar de N´Hug, (1390msnm) des de La Floresta, haurem de fer uns 188km, i si tot va be, trigarem 2´15h.

La Floresta: per carretera localisssima, arribarem a Arbeca, després a Mollerussa, d´ací, prenem la A-2, fins Cervera, on agafarem la C-25 en direcció Manresa-Girona. La seguirem tot arribar a Sallent (no entrarem a Berga, si no que passarem de llarg) i ens dirigirem a la C-16. Aquesta no la deixarem fins Guardiola de Berguedà, desviant-nos desprès cap a la B-402, i a la Pobla de Lillet, veurem un indicador que de seguir-lo ens durà a Castellar de N´Hug per la BV-4031.

AL FONS LES CASES DEL PETIT BARRI DE L´EROLA
A les 8:30 Am, hora de trobada a la Farga Vella, només hi havia el Quim, tant el Ramon com en Rafel, arribaren 1/4h mes tard. Després d´esmorzar en un racó ben incòmode, volgueren anar a fer un cafè al bar, que tot just obria les seves portes.



Finalment reprenem la marxa cap a Castellar de n´Hug, població que deixarem enrere per tal d´arribar al barri de l´Erola, situat a pocs kilòmetres desprès d´una costeruda pujada. Haurem d´estacionar el vehicle per on puguem, lo mes aconsellable es travessar el poblat, i deixar-lo tan aviat comença el mal camí. A partir d´aquest indret, la Tuta, ja no te pèrdua, dons la veurem aviat a la nostra esquerra, al peu d´un petit cingle. Nomes caminarem uns nou-cents metres, ara, suarem de valent, sobre tot al començament on el pendent es força feixuc. Un cop superat, s´inicia una baixada que ens situa davant una font on hi trobarem fins hi tot una barbacoa. Ensems allà mateix, també ens apercebrem d´un senyalador apuntant el petit corriol,  que enfilat-se poc a poc pel coster, ens radica a la planada on       s´obre la cova. (I que de tornada em va obsequiar amb una bona "gleva")

ACCES

L´EXPLORACIÓ I AIXECAMENT TOPOGRAFIC
L´antre ofereix un traçat fàcil, apte per tot-hom, criatures incloses, l´únic perill resideix en el pis, dons es ple de pedres relliscoses. Cal dons portar bon calçat, i anar en compte amb les dents, si no  volem deixar-les per allà escampades.

Un espaiós vestíbul horitzontal (22´90m), dona pas a una pendent negativa que ens deixa a la  sala  mes gran de la cavitat,  ( 31´90m)  i  ací,  trobem  el punt on el sostre es mes baix (1´40m)  aquest  curt intercomunicador, ens situa a la darrera sala de mitjanes proporcions (12´20m)  incomoda  per la mala   distribució d´un parell de blocs mal caiguts.   Es  tracta d´una caverna en estat senil. Segurament la seva continuïtat (per que segur que la te) es troba justament per sota del nivell actual, en el punt on es produeix una intersecció de diàclasis, i en el que s´observa un petit caos de blocs ja cimentats, producte d´un preterit esfondrament. Les abundants formacions litogen-iques, presenten diferents estats evolutius que podem constatar en franca descomposició, sobre tot, a prop de l´entrada i les mes actives en les parts mes profundes.

VESTÍBUL
Preparem estris,  i ens repartim  la feina;  En Ramon i Rafel, es responsabilitzen d´aixecar l´alçat, mentre un servidor ho farà amb la planta i seccions. Tal com avancem, anem posant-nos d´acord amb les fites, amplades, alçades i percentatges dels plànols inclinats. En un parell d´hores tenim la topo enllestida i podem dedicar-nos a fer fotos.

SISTEMA PER RECOLLIR AIGÜES PEL BESTIAR
Les dades obtingudes com he comentat anteriorment, son diferents, i ens donen el següents valors; 67mh. - 10´50mp. No hem tingut presents les minúscules galeries situades al “taló” de la “bota” final, distingides en les porcions de secció; j, - c, per considerar-les part de les esmentades seccions. Si sumem aquestes curtes distancies al recorregut lineal, llavors obtenim una longitud total de 73mh. Que cadascú compti com vulgui.



TEMPS DE TURISME I D´ESBARJO
De tornada, com no podia ser de cap altre manera, anem a visitar una mica el poble de Castellar, ( 140 habitants) que presenta una interessant arquitectura rusticà pròpia de la zona i sobre tot, molta tenda de records. Finalment baixem novament fins La Farga Vella, on deixem el cotxe i caminant ens hi acostem a Les Fonts del Llobregat (1´5km) encara que la pista es apte fins hi tot per autocars).

Arribats al parador, encomanem dinar per tres, i marxem a fer el turista.


Visitar aquest indret suposa introduir-se en una xarxa de camins condicionats paral·lelament a la torrentera, tot situant-nos cara a cara amb la surgència. Si seguim amunt, també hi trobarem bones fotos de sallents d´aigua i finalment sortirem al mateix Castellar de n´Hug.



GEOLOGIA I HIDROLOGIA
Es tracta d´un sistema hidrològic format sobre una base de calcàries vermelloses pertanyents al Devonià, període geològic enquadrat al Paleozoic, entre  2´8  i  2´5  milions d´anys que prolifera en una conca d´uns aproximadament 20-25 km2,  avarca des del Puig-llançada 2406 msnm, atansant-se a la Pleta Roja 2031 msnm. 


Els punts d´absorció mes significatius, amb gairebé tota seguretat, son situats a les dolines de la Tossa d´Alp, i els rasclers del pla d´Anyella. No es coneixen fenòmens càrstics de suficient importància com per permetre'ns suposar un accés als trams inundats. Aquesta enorme xarxa presenta un volum de transit d´uns 10Hm3, que originen un cabal de capçalera d´entre 0´05 i 4m3/s.

EL PAS MES BAIX 1´40M 
La Tuta, actualment, com a realitat càrstica, nomes resta relacionada amb les Fonts, a traves de l´imaginari popular que pren sentit en la llegenda, que a continuació vos presento.



LA LLEGENDA DE LA BRUIXA DEL RIU

Aquesta llegenda ha estat adaptada pels membres del Camp d’Aprenentatge.


Fa molt de temps a Castellar hi vivia un noble que es deia N'Hug de Mataplana, senyor de la Pobla i Castellar. Un dia va decidir de casar-se amb una dona bruta i deixada.


Ningú no se sabia avenir que hagués triat aquella donota com esposa. Tot el que N'Hug tenia de noblesa i generositat, en aquella dona era altivesa i egoisme; tot el que en ell era bondat, en ella era maldat de la més negra.


Fins llavors, els vassalls de N'Hug havien viscut tranquils i en pau sota el govern del seu senyor; però l'arribada al castell d'aquella dona tibada i orgullosa ho va capgirar tot. La seva influència era tan malèfica que el senyor de N'Hug va emmalaltir i, al cap de poques setmanes, moria sense remei sense arribar a conèixer la filla que esperaven. Els seus vassalls no s'explicaven aquella mort. Els semblava cosa de misteri i males arts. I així començà a córrer la brama que la dona del senyor de N'Hug era una bruixa de les més dolentes.



I no devien anar pas gaire errats: uns mesos més tard va néixer la filla que esperaven i, com si fos un càstig per la dolenteria de la mare, va resultar tan lletja que feia por de veure. Tenia els cabells vermells com el foc, i els ulls, petits i lluents com els de les bestioles que de nit corren pel bosc.


La meva filla ha de ser la més bonica d'aquestes terres - pensava la bruixa, plena d'enveja.


Com que això era impossible, va decidir fer desaparèixer totes les nenes que naixeren als seus dominis llençant-les al fons d'una profunda i feréstega cova que va descobrir muntanya amunt, prop del seu castell.

EN RAMON RECOLLINT ESTRIS

Moltes nits, sobretot quan hi havia tempesta, la bruixa visitava la cova i reia, complaguda i satisfeta per la seva venjança, escoltant els plors d'aquelles criatures innocents.


Tant i tant van plorar que la cova es va anar omplint de llàgrimes. Per por d'ofegar-se les nenes van anar fent forats a les parets de la cova fins a sortir a l'exterior i es van escapar.

CASTELLAR DE N´HUG
Aquella nit la bruixa es va acostar a la cova i no va sentir cap soroll. Què podia significar, això? Encuriosida, la bruixa s'anà abocant més i més dins l'esvoranc, obrint bé els ulls com si volgués veure-hi enmig de la fosca, i afinant l'oïda com si pogués sentir altra cosa que no fos el silenci. Tan gran era el seu desfici i tant es va abocar dins aquell forat, que, al capdavall, va relliscar i va anar a raure, ella també, al fons del fons d'aquell avenc infernal. Però, com si les profunditats de la terra no volguessin saber res d'aquella donota maligna, un gran riu d'aigua sorgí de dins la cova, expulsant-ne el cos de la bruixa.
Diuen que d'aquesta feta en va néixer el riu Llobregat, i que les seves aigües són les llàgrimes d'aquelles pobres criatures.


També diuen que la força d'aquell riu va ser tanta, que la bruixa quedà convertida en un polsim rogenc que, des de llavors, tenyeix aquells paratges i, quan hi ha tempesta, també les aigües del Llobregat.

PUJANT CAP A LES FONTS
I qui no s'ho cregui (que sempre hi ha algun descregut que diu que aquestes llegendes són històries de la vora del foc) que vagi a les fonts del Llobregat i es passegi pels voltants de Castellar de n'Hug i la Pobla de Lillet, i ja ens sabrà dir si hi ha o no hi ha pedres i sorra de color vermell.”

LES FONTS

COMIATS
Després de restaurar-nos, emprenem la marxa cap el cotxe i mentre caminem aprofitem per tal de fer els comiats, proposant noves activitats per passades les vacances d´estiu. Es un agradable passeig acompanyats pel mateix riu que val la pena fer, i... fins un altre companys!!

UN ALTRE ANGLE DE LES FONTS
PE.
Aprofito l´avinentesa per tal de felicitar als components de l´Espeleo-index, valorant sobretot la seva profusa tasca a l´hora elaborar les seves fitxes, on crec sincerament no es pot oferir mes informació, sense editar un llibre per cada cavitat. Lo únic potser negatiu, es el format, dons no penso que el PDF sigui la millor opció per aquest tipus d´obres, ja que dificulta en extrem treballar amb elles. Dit d´un altre manera, fa que una bona eina vegi dràsticament reduïda la seva utilitat. S´imagineu la Viquipèdia en PDF?.

EL PONT DE LA FARGA TORNAT
DE LES FONTS

Quim

dilluns, 26 de maig de 2014

GAZTELU ARROKO LEZIA III

INTRODUCCIÓ
Per una d´aquelles “casualitats” de la vida, buscant per les golfes un altre cosa que poc o res hi tenia a veure, entre un munt de papers oblidats, una petita i vella llibreta amb la coberta vermella (7x10cm) va atreure sobtadament la meva atenció, escrit amb tinta negre, podia llegir “GAZTELU”. (Castell, en euskera)


Es tracta sens dubte de l´enyorat diari d´exploració de la mateixa cavitat. Estigué un temps indefinit, abans d´agafar-la i redescobrir el seu preuat contingut, i es que...

Fa molts anys que va desaparèixer de forma inexplicable, potser 36... Malgrat la vaig buscar  en incomptables ocasions, mai mes l´he tornat a trobar. Al final, la frustració i la resignació s´imposaren i la fal·lera s´esvaí definitivament.  El cas es que ara companys, com per mandat diví, ha retornat a aquest univers!!!


Soc d´aquelles persones que creuen que aquesta mena d´esdeveniments no passen per que si, sinó que en realitat, sempre ens volen manifestar quelcom que hem d´interpretar. Com tinc molt clar que si el tornava a desar, res hagués tingut sentit, la opció que restava per defecte, era fer-lo públic. Així que vos el transcriuré literalment, acompanyat de les escasses dades topogràfiques obtingudes in situ, i encara que mancades del rigor necessari, (Aquest antre no es deixa dibuixar amb facilitat) vos oferirà una imatge molt fidedigna de la notable dificultat que realment entranya. Per exemple; totes les corbes del meandre existeixen en realitat. No es fiable en canvi la orientació general de la diàclasi.



DIARI DE GAZTELU

EL VIATGE
Lloc de trobada: el peu de la torre veneciana (esquerra mirant a mar) de l´avinguda Maria Cristina.

Els que ens presentem: Rafel i Fernando, SIRE Coll-blanc. Ramiro i Quim SIRE Sants. Lluís, Pere i Toni SIRE Horta.

Sortim de Barcelona a les 8:30h del dia 1 d´agost del 1976. La calor encara no es deixa sentir, però la jornada promet ser de canícula. Cal sortir de la ciutat abans no es formin els típics embussos d´aquestes dates.

Ducati 250cc com la d´en Fernando

El medi de transport col·lectiu, serà la furgoneta Auto-unión DKW, d´en Rafel. També hem dut, la moto Ducati Road 250cc del Fernando, servirà de suport logístic per tal de transportar material durant les pujades on el camí ho permeti.

Un respir a Riglos
L´itinerari: Barcelona- Lleida- Osca- Mallos de Riglos- Pamplona- Oñati- Araotz.

Després de fer una aturada a Riglos, continuem gairebé directes fins el nostre destí, Araotz, petita i dispersa població guipuscoana, terra natal d´en Lope de Aguirre, (1510-1560). 

Araotz en l´actualitat  (Foto extreta de la xarxa)

Militar espanyol que durant el regnat d´en FelipII, capitanejà un grup de soldats rebels a la corona, cap a la recerca de la ciutat d´or dels inca “El Dorado” (Amazonia) i que tan magistralment va interpretar l´actor Klaus Kinski, en el Film d´en Werner Herzog, “Aguirre la colera de Dios”(1972).

"LOPE DE AGUIRRE FUERTE CAUDILLO DE LOS MARAÑONES"
L´APROXIMACIÓ
L´iniciem sempre conduits pel Rafel, a partir del camí que surt de davant mateix de l´únic bar que hi ha al nucli principal del poble. Ens esperen uns 3km de pujada molt feixuga, degut principalment a l´excessiva carrega que duem.



No gaire lluny de la població i per sorpresa, ens donà “el alto” una parella de nombres de la Guàrdia Civil, tocats amb el seu característic tricorni de xarol, l´un amb el fusell a la ma, i l´altre que s´ens dirigeix en un castellà marcadament sureny. Ens pregunta que hi fem allà i on anem. Nosaltres atentament els expliquem les nostres intencions, tant mateix on ens dirigim. Acte seguit ens diu que li ensenyem el que portem a les motxilles, això ja va estar una tocada de collons, per que realment hi havia feina a fer-ho!! Quant va veure que no portàvem armes o que se jo el que s´imaginaven, llavors ens va demanar en to autoritari que li entreguéssim “Er documento nasioná didentidá”, tots remugarem i li pregarem que ens deixes continuar, no érem terroristes, sinó espeleòleg´s que veníem de Barcelona per tal d´explorar la Gaztelu. Va insistir en un tó mes imperatiu i amb l´amenaça ara ja explicita de portar-nos detinguts al “cuartelillo” Ens queixarem amargament per que no hi havia dret, però al final, tots menys jo el van entregar. Davant la meva negativa varem tenir-nos-les cara a cara, però la superba d´aquells senyors, es sustentava en la força no pas en la raó, així dons, vaig acabar entregant també el meu DNI a aquells paranoics. Recordo que de tornada, quant passarem per la caserna a recupera-los, cap de tots dos va tenir el valor suficient d´anar a demanar-los a l´oficial de guàrdia. S´havien excedit i ho sabien.

Plànol de la situació re aprofitat de la xarxa. En blau la ruta

Tornem allà on érem...
Seguint el viarany, arribem al cim d´una carena que dona pas a un extens prat, allà mateix, ensopeguem amb una font que ens be de “cinema” per tal d´apaivagar la set produïda per l´esforç i la suada. Ara ens orientem al punt mes alt del mateix serrat on destaca una masada, hem de triar entre dos senders i optem pel que naturalment porta a la masada. Arribats, anirem baixant lentament cap una paridora o graner. Val a dir que, en Fernando, ha estat fent viatges fins el punt on ens anàvem trobant, d´anada i tornada, per tal de pujar motxilles amb la Ducati i es precisament en aquest indret que la moto no va poder continuar, en conseqüència, girà cua i tornà definitivament al poble per tal de tancar-la a la furgoneta, i efectuar la seva pujada a peu.

Diagrama d´alçaries aprofitat de la xarxa

Un cop deixem enrere aquest paratge ja amb el grup al complert, el corriol empren una baixada bastant pronunciada, la qual cosa fa que la marxa es faci molt aspra. Sense perdre´l, acabem arribant a un glever amb varies dolines envoltades de fagedes baixes i corpulentes que ens ofereixen una agradable excusa per tal de fer una descansada general.


Renovats, reprenem la caminada per un nou corriol que el distingirem per ser visiblement costerut (no ens confonguem amb un altre que va literalment pla). Així anirem durant uns dos km. El trajecte a partir d´aquest moment, malgrat molt exigent, es per nosaltres francament emocionant; bancals de pedra seca conviuen amb àrees d´herbassar, boscos poblats de dolines obertes i tancades, així com d´un bon grapat d´avencs. Esdevé una mena de paradís!!! Però això no s´acaba aquí, sinó que quant coronem el coll de Ezade (962msnm), podem divisar al altre costat, el que la gent del país anomena la depressió de Degurixa o Deguria. Es tracta d´un monumental poljé, una mena de “crater” allargassat en forma de suau S, d´uns 1200 m (E-O) per uns 350/400,(N-S) i situat a 930msnm. L´herba, d´un verd intens, nomes entapissa una vasta superfície farcida de dolines per tot arreu. Si no hagués estat per aquella verdor, diria que havíem arribat a la Lluna!!!

La depressió de Degurixa

LOCALITZACIÓ DE LA CAVITAT
Descendint de la collada, i pel mateix senderol, arribem a les primeres cabanes, algunes encara habitades. Al costat d´una d´elles, hi ha una font d´escàs cabdal, però que ens permet hidratar-nos una mica, dons hem suat de valent.

Prenent com referencia l´edificació mes recent (no construïda amb pedra) nomes ens caldrà caminar en línia recta uns 350/400 m. direcció 180º N/S. Aviat començarem a elevar-nos suaument mentre travessem un curt rascler, tot entrant a la petita vall de Gaztelu, que a l´hora dona pas a un pradell on es enclavada la gran dolina d´uns 15x20x5m.
Un servidor amb molts menys anys a sobre

Malgrat l´inestimable suport d´en Fernando i la seva “makina” el temps empleat des d´Araotz ha estat de 3´30h, donada la considerable càrrega (mes de 30 kg en alguns cassos) que suportaven les parts tendinoses dels respectius trapezis, on les corretges de la motxilla, s´esfondraven pesadament, deixant un bon solc. Cal exclou-re´n d´aquest comput, els 30 minuts aproximats, que s´ens menjà l´incident amb els Guàrdies Civils, foscs personatges completament aliens a aquests tipus d´activitats científic-esportives.

Campament de superfície. Al fons l´Andarto  1076msnm


EL DESCENS; DIA 3-8-76
La nit, després de plantar les tres tendes de campanya, va passar sense adonar-nos. L´escalfor que s´acumula a la pleta, ens obliga a posar-nos en peu encara que tard. Després de preparar estris i esmorzar, a les 13:30, iniciem el descens.

La Dolina de Gaztelu
Ho fem travessant aquell formidable embut de 5mp. acompanyats d´uns quants nanos de les contrades, que se senten atrets per l´espectacle, que per ells representa aquesta aventura que ara comencem.


Ens introduïm per l´àmpliament de la part superior d´una diàclasi de reduïdes dimensions, que ens situa a una petita plataforma d´uns 4m. Aquesta, dona pas a la primera vertical semidirecta de 38mp. Ordre d´ensulsiada ; Quim, Ramiro, Lluís, Toni, Fernando, Pera, Rafel.

Arribats a la base, procedim a recuperar motxilles i materials. Hem invertit 1´45 h. A partir d´aquí, rodolem per una rampa sinuosa d´uns 25mp que ens aboca al segon pou de 20mp. Ordre d´ensulsiada; Rafel, Lluís, Toni, Ramiro,Pere, Fernando, Quim.

La boca de la cavitat amb quitxalla inclosa
Tot seguit i sense aturar-nos, empalmem un tercer salt de 8mp, que en realitat no es mes que un descans de l´anterior, per tant nomes cal reinstal·lar. Son ara les 15:15 h.

La quarta caiguda es de 14mp, un replà i 7mp mes, la efectuem amb la mateixa tàctica que en el precedent, es a dir, reinstal·lant encara el sobrant del mateix seixanta de corda. En aquests moments, son les 15:55h. Ordre d´ensulsiada: Lluís, Toni, Ramiro, Rafel, Fernando, Pere, Quim.

Descens del primer pou

Val a dir, que ara els estris, els baixem individualment puig que el diàmetre d´aquests embornals, encara que molt estrets, (entre 0´50 i 1 m.) segons en quins passos, permeten el pas d´home i motxilla. També percebem que l´aigua que es deixa caure pels brocals, es procedent de les encara minses filtracions. En aquest indret, la temperatura es de 4º/5º, i la humitat relativa d´un 94%.

EL MEANDRE...
Ara toca meandre”, va exclamar algú que coneixia d´antuvi, el lloc on càndidament ens endinsàvem els altres. Aquesta alta esquerda vertical es estreta en tot el seu llarg traçat, conseqüentment, haurem de progressar en molt penoses condicions. Ordre d´avanç; Ramiro, Lluís, Toni, Fernando, Quim, Pere, Rafel.


En principi, la diàclasi es desenvolupa en sentit descendent, però anirem pujant i baixant, cercant sempre la secció mes idònia per tal d´adaptar-nos-la a les nostres proporcions. La llera del petit hipogeu, discorre la majoria de vegades a uns 10m per sota dels nostres peus i la seva monòtona remor ja es deixa sentir.

Als 25minuts de marxa, arribem al punt anomenat “La creuada” son les 16:20h, i ens situem a uns 138 mp i 150 mh. Decidim fer una parada i menjar, ja que fins molt mes endavant no trobarem un espai per tal de fer-ho tots a la mateixa “taula”. Minuta; 1er plat; Sopa minestra.- 2 on plat; Mandonguilles amb salseta. - Les postres; formatgets en porcions “El massot”, presec en almívar i cacauets salats. Ben regat amb vi del Priorat (pa Bimbo i olives arbequines). En caba't de reposar la sobretaula, ens dediquem a la neteja de carburers, i aprovisionament de llum.

Rodolant la sinuosa rampa de 25mp.

Enllestit tot aquest procediment i després de 2´5h de repòs, abandonem aquesta posició... Ordre d´avanç; Rafel, Toni, Fernando; Lluís, Quim, Pere, Ramiro.

En el tram en que ens trobem, les coses comencen a girar magres, dit d´un altre manera, el meandre ens puteja amb mes intensitat, no tots el passarem indemnes. Hi ha espais en que l´estretor es tanta, que malgrat anar penjats a gran alçaria, hem d´anar arrossegat les motxilles per l´angostura de les parets, mentre enclausonats, intentem sostenir-nos. Producte d´aquesta exasperant situació, es la trencadissa d´una de les corretges de la motxilla d´en Pere, el qual ple de tensió i rabia, l´allibera emprenent-la a cops de puny contra ella. En Rafel, arranca l´assa del seu carburer, i recita de memòria un ben nodrit rosari d´exabruptes, ara be, per sort, ambdós cassos es resolen sobre la marxa.

Parts amples del profund meandre

Arribats a una petita sala anomenada “El defecador” descansem durant 10 minuts, per reprendre d´immediat la farragosa progressió cap a la sala “Del campament,” a la qual arribem a base de molt suplici, passats uns 20 minuts, i després de remuntar una petita diàclasi. Ens quedàrem acollonits per les reduïdes dimensions de la mateixa, en conseqüència, haurem de dormir repartits en dos espais esglaonats. A mi em tocà la principal per la que raja un petit sallent d´aigua. Restem a uns -220mp. i son les 20:30h. la temperatura es de 5º, i la humitat relativa. d´un 93%.

Afortunadament, encara que fotuts, el bon humor es present entre nosaltres, i comencem els preparatius, per tal de fer... nit?? en tan inhòspites condicions. Passada una petita estona, algú crida a sopar, i ja ho sabeu “A la taula i al llit”...
Minuta; 1er plat; Fabada Asturiana, - 2on Plat; Xoricets al diable, i salsitxes de Frankfurt. No hi ha postres. Però si vi del Priorat, i pa Bimbo. Poc a poc, entre el fred, i el cansament acumulat, creiem arribada l´hora de enfilar-nos a les hamaques, endinsar-nos als sacs i a les 23:15h. quant ja no resten ni paraules, tanco el diari del dia 3 d´agost del 1976.
Baixant home i motxilla

DIMECRES 4-8-1976
Havent descansat durant unes llargues 12´30h. ens llevem tan foscos freds i humits com quant ens hem allitat, recollim tot el parament i ens propinem un bon des dejú . Minuta; Anxoves de l´escala, tonyina del nord i foie-gras Mina, pa Bimbo, i vi del Priorat. Hem de lamentar que s´ens han exhaurit tant el pa, com el vi .

Preparats de nou pel combat, reiniciem l´exploració, i es llavors quant en Fernando ens fa saber que ha decidit acabar-la aquí mateix. Els demés abordem el següent pou de 20mp. a les 14:30h. per l´ordre d´ensulsiada: Quim Toni, Lluís, Rafel, Pere, Ramiro.

Superant dificultats

Tot seguit, ens enfrontem per enèsima vegada amb el nostre “amic” El Meandre, des d´aquest punt, l´ordre d´avanç es; Toni, Lluís, Rafel, Quim, Pere, Ramiro. El progres, nomes es deté, quant arribem al “Pou de la cascada”, son les 14:55h. Aquest salt de 20mp ens situa a la cota de -260mp. Ordre d´ensulsiada; Lluís, Ramiro, Toni, Quim, Pere, Rafel.

La caiguda d´aigua es pot mig evitar mitjançant una instal·lació adequada. Son les 15:20h. Seguint el mateix ordre d´avanç, ens deixem caure pel petit pou annex de 5mp. Travesats un parell de revolts bastant pronunciats, fem cap a una saleta de modestes dimensions i seguidament, tornem a refregar-nos pel meandre, que arriba al punt culminant de laminació, en el moment en que la motxilla ens resulta gairebé impossible d´arrossegar. Es llavors quant pensem en buidar-la una mica, cosa que per raons evidents, no fem. També alternarem amb zones en les que haurem d´anar despenjant-nos per petits salts de 4-5mp. amb les seves respectives cadolles. En aquests passos, degut a la seva proximitat, l´ordre d´avanç es canvia constantment. Tornem al laminador, persistint amb la mateixa penitencia que abans, però gairebé a peu pla, quant planxats durant tres girs molt angulosos, sobtadament ens surt al pas un petit bassiol d´uns dos metres de diàmetre, que el creuem per les voreres, acte seguit entrem a la “Sala dels blocs” -300mp. Ara son les 17:20h.



En aquesta sala, tornem a fer neteja de carburers, budells, bufeta, etc, i muntem un campament provisional mentre no conquerim la cota final. Cal observar que, potser degut a l´extrema dificultat i cansament acumulats, compartim plegats una mica els nervis a flor de pell, ara be, l´ambient encara es pot qualificar de bo. Es tracta de l´estança mes gran de la cavitat. Com el seu nom indica, es plena de grans blocs que hem de circumval·lar, mentre del sostre cauen abundants raig´s i degotalls provinents de les xemeneies.

En allunyar-nos de la “Sala dels blocs”, torna a aparèixer el maleit meandre, que d´alguna manera ja comencem a acceptar amb certa aquiescencia. En aquesta ocasió, al menys s´ens ofereix una mica mes ample i ens permet circular a nivell del riu, que en aquesta part, ja es mereix el substantiu. Anirem davallant petits graons de 2-3mp. excepte un que en te 6-7mp. per on es precipita sorollosament l´aigua, podem evitar-la instal·lant en el punt mes adient. Seguim ben emparedats fins que acabem fent cap a un parell de pous, triem el mes profund -20mp que ens situa a -380mp. Ordre d´ensulsiada; Ramiro, Quim, Lluís, Pere, Toni, Rafel.

Baixant la Diàclasi

Perseverem pel el llit del tortuós torrent, deixant-nos caure per un sens fi de ressalts que en cap cas superen els 4-5mp. En aquesta situació, l´ordre d´avanç es molt variat. Aviat apareix penjada a la nostra mà dreta una mena de gatera espaiosa, anomenada “Galeria fòssil” te un recorregut descendent d´uns 50mh. i a demés es seca i silenciosa. Ens ve be, per tal de no sentir-nos tan molls, i descansar del persistent soroll del liquid element. Aquest conducte es d´agrair i en acabar-se, ens deixa recurrent-ment a la marranxola, i a -400mp.

Res varia la progressió, a excepció de que circulem pel mig de la llera i els petits repetjons es segueixen succeint de forma continua, però arribem a un nou relleix d´uns 5mp. que ens dificulta molt la continuitat, ja que no ens resta material, i albirem que estem sobre -435mp. En aquest recés, decideixen abandonar en Pere i en Lluís, així que seguirem endavant el Rafel, Ramiro. Toni i jo.


Recopilem tant bagues, mosquetons, Jumarks i tot el que ens pugui ajudar. Ordre d´avanç; Rafel, Quim, Ramiro, Toni. Un cop vençuda aquesta dificultat, ens en trobarem tres mes, però la quarta, encara que petita, no la podem baixar per manca absoluta de medis. Ens haurem de conformar en veure el sifó final a una distancia de 4m. Son les 21:45h. En Rafel, inspira a fons i exclama “aquesta vegada si, que m´he tret l´espina”.

L´ASCENS
A les 22:00h. Iniciem el retorn. Sobre les 23:50h. Arribem a la cascada, on per causes externes a l´empresa, en Rafel, triga molt a pujar, i com que els companys que s´havien quedat deien que estaven passant molt de fred, varem permetre'ls que ells també iniciessin la tornada junt amb el Ramiro. Ens quedem esperant al Rafel, el Toni i un servidor. Aquesta divisió només durarà fins retrobar-nos a la “Sala dels blocs”, on tenim reserva tant de menjar com de carbur. Arribem a les 00:20 del ...

Mes meandre estripamonos

DIJOUS 5/ 8 / 1976
Ens descarreguem, i preparem el sopar. Minuta; 1er plat; Sopa jardinera. 2on plat; Pernil de la serra Llonga. 3er plat; Sopa minestra i 4 talls de cansalada. Postre; formatgets en porcions “El Massot” i ametlles torrades. Per beure, aigua clara i fresca d´infiltracions. Reposem una estona i a la 1:50h. reprenem el retorn al “Campament “(-220mp) fita que aconseguim a les 6:20h. Tornem a instal·lar hamaques i rapit ens quedem fregits. Dormim 6´30h. Això vol dir que ens alcem a les 12:00h. Desdejunem els darrers aliments que ens resten. Minuta; 1er plat; Pernil de la serra de Pandols. 2on plat; cansalada viada. (tot sense pa) Postres; presec en almívar i llet carregada de Nescuik.

Ja es hora de partir, i nomes disposem d´una sola recarrega de carbur fins sortir a superfície. Haurem d´afanyar-nos i estalviar molt el gas.

El campament, la darrera nit sota terra

Ens allunyem del “Campament” a les 15:00h. Puc afirmar que a hores d´ara, anem a marxes forçades passant molt justets de forces totes les dificultats. Deixem enrere “El defecador” i encara ens resten energies per tal de cobrir un altre tram sense descansar. L´escletxa vertical, te el seu fons a uns 15-20mp. El ritme no s´atura malgrat l´estretor i l´ordre es canvia molt sovint. Quant ja érem a punt d´assolir “La creuada” lloc on la diàclasi s´eixampla una mica, de sobte, una relliscada d´en Lluís, fa que perdi l´equilibri i es desplomi al buit. Un cop sord determina la caiguda. Instantàniament, corre la veu de sake!! sake!! En Fernando, el mes proper, s´hi atanse ràpidament al lloc de la relliscada, també ho faig jo, afortunadament era a uns 3m. Per sota nostre. Havia caigut de costat i va quedar panxa en l´aire, restant encastada la motxilla entre les dues parets, que de fet es la que va amortit el cop. Nomes el distingíem per les seves queixes, i quant li preguntarem com es trobava, ens respongué... “Em fa mal tot i no em fa mal res” . Els uns per aquí, els altres per allà, al cap de contes el podem hissar. Sembla que nomes ha estat un bon ensurt i gracies a Deu res no ha succeït.

Abandonant el laminador
En un nores, trepitgem la horitzontalitat de la “Creuada” aquí descansem i introduïm la darrera carrega de carbur i aigua, son les 16:45h i com no tenim res que ingerir, a les 17:30h. acabem de travessar la resta de la planxa sense cap mes novetat. A tots s´ens sentia cridar joiosament “A la merda el meandre!!!!!”

Son les 18:00h quant comencem a remuntar els pous pel següent ordre d´ascens que ja es respectarà fins el final; Quim, Ramiro, Lluís, Toni, Fernando, Rafel, Pere.

A les 19:40, trec el cap per la boca de l´avenc, i em ve a rebre una bafarada d´aire sec, tebi i amb un fort olor d´herba, que em reconforten en sobre manera conferint-me una sensació de felicitat sense límits. Vaig cridar, “Corda lliureeee!!. Magolat aconseguí creuar la dolina i nomes sortir-ne em vingué de gust llençar-me damunt la gespa a contemplar un meravellós ocàs, renoi quin èxtasi!!!

Un rere l´altre van anar eixint i com contagiats per la meva actitud, tots la varen imitar, donant així per finalitzada aquesta gran incursió a la Gaztelu a les 22:00h.

Hem estat mes de dos dies sense veure la llum solar (57 hores en total), sotmesos a unes condicions climàtiques molt adverses, suportant físicament innombrables penalitats, però ara que tot s´acabat, i ho podem explicar, coincidim plenament en que si ... l´experiència ha valgut la pena.

Tos plegats a punt per marxar

Amb aquesta darrera frase tanco el diari de Gaztelu a les 22:15h. Del dia dijous 5 d´agost del 1976.

Quim

CRONOLOGÌA

La zona en concret, es objecte de l´interes per part dels grups espeleològics des dels anys 50.

En el 1956, patrocinat pels ajuntaments d´Arechavaleta i Mondragón, es dugué a terme un estudi d´hidrogeologia, per part del professor Noel Llopis i Lladó que publicà els resultats un any mes tard a l´Speleón. Si mes no, no va estar fins la setmana santa del 1970 que durant unes prospeccions conjuntes de grups bascos, casualment es va descobrir la Gaztelu Arroko Lezia III, iniciant-se les primeres exploracions parcials.

1970 – Dies 3,4,5,6 d´abril - Troballa de l´avenc, es baixa fins -80mp
Dies 1,2,3 de maig - S´arriba fins -200mp
Dies 17,18,19 de juliol – Instal·lació d´elèctron i telèfon.
Dies 24,25,26 de juliol – S´arriba fins els -330mp (11 h. d´exploració)
Dies del 9 al 15 d´agost – s´arriben als -404mp (15 h d´exploració)

1971 – Dia 4 d´abril – Es baixen fins -135mp per tal d´observar el cabdal hídric.
Dia 25 d´abril – Retirada de material
Dia 30 de maig – Condicionament de la boca. Inici instal·lació de cable de tel.
Dia 6 de juny – Instal·lació tel. i elèctron fins -135mp
Dies 12, 13 de juny – Instal·lació elèctron fins la cascada -250mp.
Dia 20 de juny – Transport de material fins -200mp.
Dies 26,29 de juny – Ensulsiada final s´arriba a la cota -444mp
(21 h d´exploració)
Dies 11, 12 de Juliol – Recuperació de material.

Hi van intervindre 6 grups en total, 5 de bascos, i un de català. G.E. Aloña Mendi, 17 membres - Aranzadi S.E. 5 membres – Eibar S.E.C.D. 8 membres – Pol Pol G.E. 5 membres – SIRE Sants (BCN), 4 membres – Vizcaino G.E. 5 membres.

Cal puntualitzar, que els participants de la SIRE Sants, no varem estar nosaltres, sinó els d´una generació anterior. En Josè Miguel Arregui, Francesc Solana, Santi Guarro i en Valero Solana.

BIBLIOGRAFIA
Aquestes dades surten d´un facsímil molt complert i detallat, publicat pel GRUPO DE ESPELEOLOGIA ALOÑA MENDI, anomenat “TRABAJOS SOBRE EL KARST DEL SUR-OESTE DE GUIPUZCOA - AÑOS 1968 – 1972”

NOTA D´AGRAIMENT
Agrair al company Rafel Solanas el seu suport a l´hora d´aconseguir la documentació bibliogràfica.

Quim