Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 30 de novembre de 2011

NOCIONS DE FISICA QUANTICA IV

 MODEL O REALITAT QUANTICA Nº 8
  (Aquest article ha estat rescatat del Trobador. Divendres 11 de maig del2007)



EL MON DUPLEX DE HEISENBERG:  "El mon consta de dues parts, la dels potencials, alló que està en potencia, el que pot ser, i la de les realitats dels succesos"                      

La majoria dels físics defensen una de les dos primeres realitats quàntiques: la realitat quàntica primera”No hi ha realitats profundes” i la segona, “La observació crea la realitat”.

Allò que ambdues tenen en comú , es que només els fenòmens son reals, però que per sota d’aquests fenòmens no hi ha realitat.
Ara bé, si la observació crea la realitat, en que es basa aquesta observació per tal de crear-la ?. des d´on la crea?. Donat que la teoria quàntica descriu la realitat que es mesura-observa amb una exactitud perfecta, per força ha de contenir algunes de les claus des d´on sorgeixen, o en que es basen els fenòmens observats. Potser utilitzant la imaginació podrem intuir el basament allà on es sustenta el nostre mon familiar, el que coneixem de tots els dies.
D´acord amb Heisenberg no existeix una realitat profunda, el mon no mesurat es semi-real i només es transforma en realitat total durant l´acte de la observació:

“En els experiments referents als successos atòmics hem de tractar amb coses i fets concrets, com els fenòmens reals que s´ens manifesten en la vida quotidiana. Però els àtoms i les partícules elementals que els conformen, no son reals, aquests només formen un mon de possibilitats, de coses i també de fets en potencia ... L’ona de probabilitats significa una tendència per alguna cosa, o quelcom. Es la versió quantitativa del vell concepte aristotèlic de potencia. Introdueix un factor entre la idea d´un esdeveniment, i la seva realització, una mena estranya de realitat física just al mig entre la possibilitat i la realitat”.

El mon diari en el que vivim, ofereix un aspecte ben concret als nostres sentits, on els esdeveniments passen un per cop. No es pas així en el mon quàntic on la carència de concreció es lo quotidià . Es tracta d´un mon ple de tendències d’accions que no es concreten, que mai no passen; aquestes tendències estan constantment en el moviment generat per les possibilitats.
Els dos mons, el “Dúplex” que menciona Heisenberg s´uneix a traves d´un pont que anomenarem mesurament. En el transcurs d´aquest acte “màgic”, una de les possibilitats entre totes les existents, es la que es concreta i així emergeix al mon de les exactes lleis del moviment. Res no passa sinó que tot roman en l’àmbit de realitats com un esdeveniment concret. Tot el que llavors passa en el nostre mon de realitats, surt de les possibilitats preexistents en el mon quàntic de les potencies. El mon no observat ve a ser com un brot d´inconcrecions cada una amb el seu valor probabilístic d’ocurrència,

Una característica admirable d´aquestes vuit realitats quàntiques, es que per a qualsevol tipus d´experiment que pugui ser concebut, cada una d´elles pot predir exactament els mateixos resultats observables. En la actualitat, cada una d´aquestes realitats quàntiques pot ser considerada com la que explica amb certesa tal i com es el mon realment.


ALGUNES PECULIARITATS DE LES PARTICULES ELEMENTALS (FERMIONS-LEPTONS= ELECTRONS)
Un electró, no esta subjecte a les lleis espai temporals, es a dir por viatjar al passat i al futur sense cap impediment.
Degut a la mateixa propietat, pot estar a dos, o mes indrets per allunyats que siguin, en temps real, es a dir en el mateix moment.
Tota la informació que hipotèticament poguéssim transmetre a un electró, al mateix instant, la rebrien tots els electrons que,  hagin estat en contacte al menys un cop durant la seva existencia.
Un electró pot ser ara mateix una partícula, i d’ací una hora un faig d’ones que cabussen en el no res.
Segons el model d´àtom de Bohr, quan un electró canvia d’òrbita al voltant del nucli, ho fa mitjançant un petit saltiró, aquest saltet, rep el nom de quànta o quantum, com unitat de mesura sense fraccions numèriques. En realitzar aquest salt, l’electró pateix també unes petites oscil.lacions que es manifesten en forma de radiació.
Un electró, quant per mediació de l’observació deixa de ser un faig d´ones, es transforma en un paquet, de probabilitats superposades que considerem partícula elemental.
De la col·lisió d´un parell d´electrons amb els seus corresponents d’antimatèria, els positrons, desprès d´anihilar-se mútuament donen pas a un fotó.
Aquestes son algunes de les moltes peculiaritats que acumulen les partícules quàntiques, si, si, les que conformen els àtoms que a l´hora integren les molècules del nostre ADN etc etc.......
Un dels camps complementaris que pot aportar molta informació a la mecànica quàntica es el de la neurologia, o la  bioneurología per que l´acte d’observar difícilment es produiria sense la col·laboració de les neurones, per tant en la seva absencia... existiríem nosaltres ?, existiria l´univers ?, existiria res ?.

Si per aquelles coses de la ciència, no heu tingut prou amb aquestes quatre entregues en format reduït.Us informo de que en qualsevol llibreria amb departament de física, trobareu una extensa bibliografia sobre el tema, si més no, m’atreveixo a recomanar-vos dues petites obres, que per la seva claredat en el llenguatge es fan assequibles a tothom.

“ALICIA EN EL PAIS DE LOS CUANTOS” Una al·legoria de la física cuántica- de Robert Gilmore. ---------------------------------------------Alianza Editorial

“ Y TU QUE SABES !? “ Es tracta d’una pel·lícula en format DVD, fàcil de trobar en el mercat, degut a la espiral de fama que esta adquirint el tema, entre el sector de població endèmicament caracteritzat per la seva inòpia.
Que es la realitat?, com la percebi’m ?, podem modificar-la a traves de la ment ?, que o qui es Deu ?. i nosaltres ?. 14 destacades personalitats del mon de la ciència i la espiritualitat intenten donar respostes a aquestes i d´altres preguntes, per tal d´obrir nous camins a noves possibilitats.
Seguint la historia d´Amanda, aquesta pel·lícula-documental fa una immersió en el fantàstic mon d´Alicia en el país de les meravelles, amb els seus encontres casuals i els seus fenòmens inexplicables. A traves d´aquest viatge, Amanda descobrirà que mirar a l´interior d´aquest mon , en lloc d’observar-lo, pot canviar la seva vida.
Potser el que realment podem rentabilitzar, si estem capacitats per fer-ho, es trobar l´enllaç entre allò que es merament física, i el mal conegut mon de la espiritualitat. Si llegiu primer el llibre, el DVD no us dirà res de nou excepte això. Encara que del llibre, també es desprèn com una mena de missatge subliminal que apunta en aquesta direcció.
“Una curiosa mescla de realitat i ficció que repta a l´espectador a explorar els misteris de l´univers i les capacitats de l´esser humà”. (El Pais)

Quim

dijous, 24 de novembre de 2011

"L´ORIGEN DEL MON", de Gustave Courbet

LA ROCAMBOLESCA AVENTURA D´UN QUADRE
(Aquest article ha estat rescatat del Trobador.  Dimecres 25 de juliol del 2007)           

"L´Origen del mon"
“Histories com aquesta, només poden donar-se en societats hipòcrites, impregnades de morals deformes que fan del cos , o del sexe quelcom diabòlic, per no dir un delicte!!. Aquesta perversitat ens afecta sense cap mena de dubtes, en major o menor grau, a tots. Si voleu saber fins quin punt esteu afectats, la pregunta es la següent; penjaríeu aquest quadre a la vostra llar?; On?... al rebedor?; al menjador ?: a la habitació?; a la saleta? O potser... al bany?... Si us plau, sigueu sincers al respondre, i en tot cas, no us sorprengueu si us sembla que l’ombra d´en fra Torquemada, s’ensenyoreix de la vostra consciencia”.

Quim

Gustave Courbet .  1819-1877
El 26 de juny de 1995 s’exposava per primera vegada, en el Musée d´Orsay de Paris. L´origine du monde. Una tela de Gustave Courbet pintada entre 1865 – 66, i que portava 130 anys amagada, només accessible a la mirada dels seus successius compradors. Durant molt de temps no només no havia existit imatge pública d´aquesta tela púbica, sinó que també havia sobreviscut sense nom, sense títol, víctima d´aquesta mateixa pudibunderia que impedeix anomenar sexe al sexe i que espeny a la invenció de mil i un eufemismes elusius, poètics o procaços per tal de referir-se a “la cosa”.

Bernard Teyss-edre va publicar en el seu moment “Le roman de l´origine “ ( La novel·la de l’origen), un relat de 420 pàgines protagonitzat per la pintura d´en Courbet. Tot comença quan Jalil-Bey, ambaixador turc a Paris, visita, en el 1866 el taller de l´artista. Vol comprar una tela escandalosa, “Venus et Psyché”, però aquesta ja te propietari. Demana una còpia, però Courbet proposa a canvi “Les dormeuses”, també de tema lèsbic. Jalil-Bey aconsegueix que li regali, sense que consti en la factura de 25.000 francs, un petit quadre de 55 per 46 centímetres que reprodueix el ventre d’una dona o, més concretament, uns malucs i un pubis al centre, les cuixes en la part inferior, i el ventre i el tors, inclosos els pits, en la superior. En el bany de l’ambaixador, darrere d´unes cortines verdes, quedarà amagat el quadre sense nom ni signatura.

En el 1868 el Courbet passa a mans de Jean-Baptiste Faure, baríton de la Òpera de Paris. Ara el quadre s’amaga sota d´un paisatge nevat, obra del mateix Courbet. Son pocs els que l’han vist però ja ha generat suficient literatura, des de versos de Gautier, fins aquesta constatació d´Edmon Goncourt; “Un ventre tan formós com la carn d´un corregio”. Però a l’esposa del cantant no li fa gens de gracia el temps que el seu home passa davant la tela, ni les riallotes dels amics privilegiats que la descobreixen.

1888, la pintura encara innominada esta en possessió d´un marxant, De la Narde, que la exhibeix en la rebotiga només a clients de confiança. Fins el 1912 res s´en sap del quadre, del que remors comenten havia estat propietat d´un governador civil pureta, i pervertit a l´hora. A un ginecòleg que l’utilitzava com reclam, fins hi tot a una “casa de barrets”. Sigui quina sigui la veritat, en el 1912 una galeria prestigiosa compra la tela a una tal senyoreta Vial.

La carrera internacional comença quan François de Hatvany, un col·leccionista de Budapest s’emporta el Courbet a la seva ciutat .En el 1935, Charles Léger, especialista en Courbet, fa referència per primera vegada a la obra com “L´origine du monde”.

1944, els nazis destitueixen en Horthy, el seu còmplice a Hongria. L´Origine du monde es robat per l’exèrcit d’ocupació, i Bernat de Teyss-edre ens proposa els dubtes del coronel Schweinkopf, que sospesa el pro- El pintor era ari, menyspreava el burgesos, pintava be i era atlètic, - i el contra- Participà en la Comuna, simpatitzava amb els anarquistes, i probablement era de moral abjecta – La raó determinant es una estimació rapida de mateix Hatvany: Val 300.000 $. Però tanta vacil·lació dona temps a que arribi l’exèrcit Roig, i a que el coronel Tatastrov apliqui les normes del realisme socialista; Es que les dones socialistes no tenen ventre? ; Es que alliberar el nu de retòrica no es tasca dels enginyers d’ànimes? ; Es que potser aquest ventre, no es un ventre feliç, d’una estajanovista capaç de parir cantant ?. Les respostes foren positives i el quadre es va lliurar de la crema.

En el 1955 Sylvia Lacan, la protagonista de “La regla del joc”, de Renoir, li demana al seu home, psicoanalista, que li regali l´Origine du monde ; per 1.000.000 francs el quadre es seu, però no triga massa a descobrir que l´obra crea problemes ; “Els veïns i la dona de la neteja no ho entendran”. El cunyat, André Mason, pintarà una nova obra per tapar la de Courbet, un nu abstracte.

El sexe de Joanna Hiffernan, la pèl-roja amant de Courbet, servi durant anys de motor de les cogitacions de Lacan sobre les diferencies “entre l´objecte de la pulsió, del fantasma i el desig”, o de les seves converses amb Heidegger sobre “ lo real , la veritat i l´autenticitat”, per cloure que “la mirada es la erecció de l´ull”.

1967, El sexòleg Zwang publica la primera foto de la obra. 1977, per primera vegada, la pintura es reproduïda en un llibre d´art. 1988, El quadre es exposat per primera vegada en les parets d´un museu: Brooklin Museum of art. 1994, Jacques Henric publica la novel·la “Adorations perpetues” que llueix una foto del Courbet en la coberta, i el llibre es segrestat... El 26 de juny de 1995, el ministre de Cultura, Douste-Blazy, fa el discurs d´ingres de la tela a les col·leccions nacionals. Evita ser fotografiat al seu costat, i durant el discurs utilitza opinions il·lustres. Si mes no, no va citar la frase flaubertiana de Courbet; “El cony soc jo” .

Text d¨Octavi Martí ( El Pais )

2 comentaris:

Jack Lumber! ha dit...
El quadre no fou exposat públicament fins el 1988 a Nova York en una exposició retrospectiva sobre Courbet, més de cent anys després de pintar-se.
No el 26 de juny de 1995 com afirma vosté!
Anònim ha dit...
Hola Jack, en resposta a la teva rectificació, he de dir-te que, el més provable, es que no has llegit l´article complert, ja que a cinc línies del final, hi ha aquest paragraf "1988, el quadre es exposat per primera vegada en les parets d´un museu; Brooklin Museum of Art,"
No passa res, espero que l´acabis de llegir, i que el disfrutis!!

Quim


dimarts, 22 de novembre de 2011

LA COVA DEL TORNERO

UN PETIT HOMENATGE A LA MEMORIA COMPARTIDA

( Aquest article ha estat rescatat del Trobador , dimarts 29 de juliol del 2008)


Hi ha moltes “gestes” al llarg de la vida, que anem desant al nostre cervell, i en virtut de la memòria, dobleguem el temps per tal de reconduir-les al més rabiós present, aquest es el cas de l’expedició a la cova del Tornero (Checa – Guadalajara).
Si no em fallen els “ram”, aquesta historia començava al voltant de l´any 1973, (precisament aquest agost farà 34 anys) en el que alguns “il·luminats” rebíem noticia de l´existencia de la cova en qüestió. Ens van encoratjar molt les característiques peculiars que contenia el seu interior, i aviat albirarem la possibilitat d´efectuar-li una visita, que llavors li atorgàvem la categoria “ d’expedició” .
Per aquelles èpoques teníem previst organitzar, no se si la tercera o quarta Exposició internacional d’Espeleologia, raó per la qual el que subscriu aquestes línies, va demanar prestat a l’empresa el vehicle de càrrega i tot us, un Seat 600, molt atrotinat, tant, que no duia seients al darrera, o que per exemple no tothom sabia posar en marxa, aquest procediment, es feia estirant endavant un filferro que sortia pel davall del seient del xofer...
El cas es que l’utilitzàvem eficaçment per transportar documentació i objectes per exposar.
Era divendres i desprès de descarregar tot el material a la sala d´actes de la UEC, vam decidir anar de marxeta pel centre de Barcelona, encara no havíem arribat a la plaça de Sants, (llavors Salvador Anglada) una patrulla motoritzada dels municipals ens va aturar, tots quatre dúiem la corresponent documentació personal, però la del vehicle no. L´home ens va veure les “pintes” que fèiem i no va donar crèdit a les nostres explicacions. Sense pensar-s’ho gaire va demanar “reforços” `per radio. No va trigar gens en fer acte de presencia un cotxe patrulla, i ens van fer pujar. El conductor arrancà a l’estil de les pel·lícules americanes, amb sirena, llums, etc... A tota velocitat es disparà direcció plaça Espanya, mentre, nosaltres en silenci miràvem enrere tot veient com el municipal que ens va aturar, entrava al “600”. Vam arribar a la comissaria en un no res, i llavors començà una llarga espera en el mateix garatge de l´edifici. Al cap d’una bona estona, apareix un altre agent transmissor en ma, dient-nos que parléssim amb el que s’havia quedat dins del “seilla”. Una veu alta i auditivament aïrada, em va deixar anar; “ ¿ Como coño se arranca esto? ! joder!” Li vaig explicar que havia de buscar pel terra, concretament sota del seient un filferro i estirar fort, sense petjar l´accelerador, ja que suposava que a hores d´ara el motor estaria ofegat... M´ordenà que li entregues la radio al company, que ara, es mostrava mes familiaritzat amb nosaltres, i a traves de l’auricular sentíem ben fort; “Joder!! Estoy hasta los cohones, he parao a otro y hemo hescho un puente con la bateria i ná, he mirao la bujiah, y ná, loh platino y ná... Tu sabe er rediculo... ¡¡ Ensima me puesto perdio!! El que estava amb nosaltres no va poder evitar un riure reprimit. Desprès del reglamentari “cambio” li diu “Vente pacá que me parese que nohs´hemo colao”.” Cambio i corto”. Val a dir que per nosaltres la situació havia passat de ser “alarmant” a ser francament divertida.


D´esquerra a dreta; En Ferran, Quim i Josep Capdevila, alies "Manolito"
Potser deu minuts es el que va trigar l´agent A, en arribar al pàrking, on tots l’esperàvem. Ens va dirigir una mirada desencaixada que expressava el seu neguit interior.

                                       
Les mans brutes, el casc ple de ditades, la jaqueta amb llànties per tot arreu, i no diguem dels pantalons... L´agent B, li deia “Pero como t´has pringao asi!!” i l’altre li contestava “Que no te lo he dicho ya joder!!”.
Agent B, “vaya numerito m´as montao...”
Agent A, “ Y que!!”
Agent B, “ Y que, no!, que yo tambié estoy ener poyo!”
Tot això passava mentre pujàvem les escales fins arribar a la segona planta, on vam entrar a una mena de sala d’espera.

En Ramon , al seu peu esquerra, la cova

                                                  

Agent A, en veu baixa; “ Entra tu, no voy a entrá yo asi, no??
Agent B; en veu una mica més alta; “Manda cohone... me mete en cada lio!!”
Toc,Toc, Da su permiso... -Una veu des de l´interior- Adelante, pase.

Fotos en color baixades de la xarxa. Autor "Drakis"
Vam esperar potser un quart i mig ben llarg. De sobte l´agent B, obrí la porta fent-nos entrar.
Un home de cinquanta i pocs anys, amb el clàssic bigotet del regim, calb des del frontal fins l’occipital amb un cabell canós als temporals i parietals, ens mirava seriosament però no pas amb mal “rollo”. L´agent B, restava en “posición de descanso” al costat de la porta. Aquell home , amb una gran amabilitat ens invità a seure al seu voltant, fins hi tot mancava una cadira, i es molestà en anar a buscar-la ell mateix. En un moment va saber crear una atmosfera molt familiar, ens va demanar que expliquéssim el que havia passat, la qual cosa vam fer amb tota mena de detalls, endegà un parell de comprovacions per telèfon, i el tema de la detenció es diluí. El diàleg va anar evolucionant en una mena d´animada conversa a base d’anècdotes personals, i en una d´aquestes va sortir el projecte de la cova del Tornero. Potser la passió amb la que vivíem l´espele el va contagiar a ell també. S´aturà un moment per preguntar-nos si volíem algun refresc per beure, en dir-li que si, amb molta educació, ordenà a l´agent B, del qual ja ens havíem oblidat, que anés a la cantina, l´home assenti amb el cap s´enfundà la gorra i marxà de l´estança sense proferir cap paraula.

                                         

A partir d’aquell moment les hores van passar mol ràpidament, quant vam mirar el rellotge, faltava mol poc per les quatre de la matinada. El senyor X, , ho va entendre de seguida, i ens va dir, - “Sinceramente me lo he pasado muy bien charlando con ustedes. A mi ya me queda poco para redondear la jornada, pero si me lo permiten, me gustaria colaborar desinteresadamente en esa operación, veran, tengo muy buenas amistades en los medios de comunicación, tomen esta tarjeta,es la de Fernando Rodriguez Madero, llamenlo y diganle que soy yo quien les manda, el les harà una entrevista radiofònica,en su programa matinal. Esta otra, es la del director del Tele Exprés, hagan lo mismo y tedran un periodista que les entrevistara, aprovechenlo, pues nunca se sabe... “
                                     
                                      


Mentre ens donava la ma, va dir-nos; “Admiro el valor que teneis, yo no se si podria hacerlo, ademas, me habeis impartido una buena lección.”
Llavors, mirant a l´agent B, que encara era en peu, va sentenciar;” Es un grave error juzgar a las personas solo por su aspecto”. Va agafar el telèfon i ordenà que traguessin el cotxe del soterrani, a continuació ens va acompanyar fins la saleta d’espera, on encara era també de peu l´agent A, en veure’l en aquell estat va exclamar; “!Por Dios Rojas,! Otra vez Usted?? vaya a asearse, y luego pasen los dos por el despacho.”

                                       

De l´expedició en concret, poca cosa tinc a dir que no digui l´article del Tele Exprés, només afegir que des del punt de vista dels resultats va estar un fracàs, doncs, els sifons dels termes 70, eren plens a rebentar, per tant ens vam limitar a efectuar una exploració convencional tant de la galeria principal, com de la D5, però es clar, aquesta feina aviat es va acabar, restant-nos encara mol de temps pel davant, així que aixecarem el campament que havíem instal.lat dins de la mateixa cova, i marxarem direcció Herbes, un poblet de la província de Castelló, on teníem varies cavitats i moltes festes majors...
Explicar-vos també, que els quatre participants de l´expedició, en Ramon Aguadé, Ferran Verges, Josep Capdevila, i un servidor, ens ho vam passar d´alló més be. Com comprovareu, manca en Toni Nogales, que per raons que no recordo es va haver de quedar a casa.
També vull aprofitar aquesta tribuna cibernètica per expressar al Sr. X, (el respecte degut em fa reservar el seu nom en l´anonimat) la mes sincera admiració. Es tracta d´un home que polvoritzant tots els topics que corrien sobre les comissaries, ens va tractar amb una correcció, comprensió i grau d’humanisme dignes de ser destacats. Homes com aquest son els que realment dignifiquen les nostres institucions.

                                       

El Sr, Fernando Rodriguez Madero, ens va entrevistar en el seu programa matinal, (a les 7:00 h.) al qual vam assistir-hi en Ramon, en Ferran i jo mateix.
Per finalitzar, posar en el coneixement d´aquells que encara no s´han enterat, que el “Tele Expres” fa 28 anys va plegar. Esdevingué el primer diari d´iniciativa privada que aparegué desprès de la guerra civil. Tenia unes planes molt grans, de fet es deia, que;  "Jesucrist va morir amb els braços oberts per que morí llegint el Tele Expres”.
Personatges de la vida pública com Joan de Segarra, Manuel Vazquez Montalvan, Francesc Candel, A. Kirchner, van estar col.laboradors habituals.
Aquesta columna de paper ja groguenc, que avui us presentem, treu a la llum records d’una etapa de la nostra existència, en la que varem compartir alló que anàvem creant, es a dir, una petita part de la nostra historia personal, tingui doncs ara ( mai no es tard) aquest humil i sentit homenatge.

Quim

PD.
Els que volgueu continuar recordant aquelles aventures, podeu adreçar-vos al blog d´un dels supervivents, en Ferran Vergés.

3 comentaris:

business loan ha dit...
Ive read this somewhere else.


business loan
It could challenge the ideas of the people who visit your blog.
QUIM ha dit...
Sr Comerciant i prestamista
Sr Tiket fals de loteria
Ignoro si per la xarxa, circula quelcom que s´
assembli, tot pot ser.Ara be el que aqui heu llegit es absolutament genüi retrat dels fets reals viscuts en primera persona pels 4 protagonistes.
Incorporo 4 fotos adquirides "on line" per tal d´
oferir imatges actuals de la cavitat (per cert molt bones, aprofito per felicitar al-s autor-s) Les meves, resten en molt mal estat.
Sorry, thanks, per la visita i la opinió
.



diumenge, 13 de novembre de 2011

El Mont-Roig

EL MONT-ROIG I LA COVA DEL TABAC
AQUEST  ARTICLE  ENLLAÇA  AMB   EL  DEL  CONGOST DE MU     (ANTERIOR)

CEDIT AMABLEMENT PER L¨ICC
Feia temps que s´arrossegava pel meu cap aquesta sortida i quant realitzarem l´anterior al Congost de Mu, tinguérem  ocasió d´observar-la de  mes a prop, la qual cosa ens va esperonar a realitzar-la  a la primera oportunitat que sens presentes.


LA OPORTUNITAT JA ES AQUI    DIA 22 D´OCTUBRE DE 2011

Sortim de Borges a les 8:00 h.  i aparquem sobre la mateixa presa de l´embassament de Camarasa a les 9:00 h en punt.  Hem tingut sort, dons al pàrking nomes  hi ha espai per dos vehicles, i el nostre completà l´aforament. Lloc estratègic, dons l´excursió comença a mol pocs metres en el mateix costat de la carretera, (km 46´7 de la C-13) de no ser així, haurem de deixar el vehicle molt mes lluny, la qual cosa també ens afectarà a l´hora de la tornada, quant segurament estarem mes apurats.

El circuit, (circular) te aproximadament uns 9 km, dels quals; un 40% son pujada, 20% pla i  40% baixada.  Iniciem la caminada dirigint-nos al túnel de la carretera situat uns 50 metres mes enrere, torcem a ma dreta per unes escaletes situant-nos damunt d´un passadís de ciment, que transcorre penjat a la paret.  Aviat trepitgem  ferm avançant en direcció nord.


A uns 900 m del començament, hem canviat d´orientació dirigint-nos a l´est, es precisament on trobem un desviament indicat, gracies al qual tindrem clar que per arribar a la cova encara ens resten 2´2 Km. Fins aquí la pujada es continua, portem 72 m de desnivell.  Poc a poc anem girant de l´est cap el sud i comencem a divisar el congost de Mu. En dies clars, al fons, també es deixa veure Alòs de Balaguer.


Prosseguint la marxa, en breu entrarem de ple a la cara sud. Davant nostre ara tenim el tossal de St. Jordi sobre la feixa del Cinquet, i al fons de la vall, el congost de Camarasa amb el Segre baixant ràpid.  El viarany, sempre ben definit, no deixa de guanyar alçada, acostant-se cada cop  mes al segon i últim rengló d´escarpats. Finalment passem ja al tram que podem qualificar de via equipada, dons hi ha passos instal.lats a base de cadenes i grapes com si es tractes de mini ferrades, i d’ací arribem d’immediat a ...


LA COVA DEL TABAC

Anomenada així pel color de la seva terra, molt semblant al del tabac. Antigament, sen feia extracció per tal de barrejar-la amb aquesta planta un cop esmicolada i aromatitzada.  D´aquesta mescla en sortia el producte anomenat rapè,  que es consumia per via nasal. Els seus efectes  servien per dilucidar l’estat d´anim i fer-lo “escalar posicions”... El que no ens queda gaire clar, es si servia per adulterar el producte, o altrament per potenciar-lo...

Des de que abandonem el dic, fins arribar a la caverna, tot plegat conforma una pendent sostinguda  d´uns 2´6 km.  i un diferencial de 292 m.

Una espectacular boca de forma triangular i d´uns 20 m d´alçada es fa present davant nostre. Situat a ma esquerra, un cartell de la Generalitat ens dona la benvinguda i ens explica algunes de les peculiaritats de la cavitat. Sense perdre gaire temps, ens preparem i iniciem l´ exploració.


Situats a la gran galeria, busquem inútilment les pintures rupestres, sabem d´antuvi que  no es veuen massa be, gracies a la desafortunada acció d´indesitjables que, be potser portats per la ignorància  o pel pur vandalisme van deixar les seves “signatures” a sobre. Les representacions pictogràfiques en qüestió, daten del neolític es a dir, entre 6500 i 3000 anys abans de l´era cristiana. Son enquadrades dins de l´Art  Rupestre de L´Arc Mediterrani de la península Ibèrica. 


El “túnel del metro,” dons així podríem definir tot l´antre, te una longitud de 180 m. i voltes de 15 i 20m. d´altitud . Cal anar en compte amb els dos sondatges mes grans, ja que ocupen gairebé el pas a l´ample,  sobre tot el segon, dons  es bastant fondo i podem prendre mal en cas de caiguda.

Magnifica foto extreta de la xarxa. Autors J.L. Gazquez i Antoni Satorra


No gaire lluny, el sostre cau sobtadament i la continuïtat ens exigeix baixar una mica el cap per passar a la saleta final, de proporcions mes modestes, on son dipositats els llibres de signatures.  Sabem que, aproximadament uns deu metres en direcció nord-est, si cabéssim una petita foradada, sortiríem novament a l’exterior, connectant amb la cova-avenc de la Vall del pas del Sastre, (20 mp, 20 mh.) Es a dir, creuaríem aquesta part de la serralada de costat a costat, construint allò que en diuen en llenguatge tècnic  “una integral”.

La formació d´aquest sistema càrstic, probablement es degué a l´aprofitament per part del riu d´una diàclasi que, creuava el Mont-Roig (N-E, S-O) originant una mena de drecera, que quedà en desús a mida  que les aigües anaren excavant el tàlveg i assoliren nivells mes profunds. Actualment es troba en un estat senil o fòssil. 

A la sortida parem a desdejunar, dons cal recopilar forces per tal d´afrontar amb garanties d´èxit la part mes dura de la sortida, l´ascens al ...


PIC DE L´EXTREM 762 M.

Reprenem la marxa retrocedint novament durant uns 150 metres, fins que trobem unes fites que ens indiquen (A ma dreta) el nou camí a seguir, val la pena aclarir que les indicacions s´han acabat i ara depenem d´aquests petits túmuls de pedres per tal d´orientar-nos.  En ocasions es fa bastant imprecís i no resulta faedor seguir-lo, però sempre tenim els penya-segats que s´alcen verticals a la nostra dreta com referència, dons haurem de caminar molt sovint  gairebé fregant-los.


EL PORTELL
Aquest tram, malgrat en el còmput total guanyem alçaria, també es cert que ho farem pujant i baixant a semblança de les muntanyes russes. Es un trajecte bastant feixuc, en el que trobàrem, sobre tot en els abrics naturals, molts excrements de cabra, la qual cosa fa palesa la seva presencia, encara que nosaltres no en varem veure cap.

Un cop travessat tot el cingle, sortim a una amplia obertura flanquejada per dos turons, anomenada el Portell,  es tracta de l´accés a  la part superior del Mont-Roig.  La rampa es d´uns 30-35º + .  Per no anar fins el turo de  l´esquerra, a trobar la sendera, agafem la drecera que puja pel dret, i la veritat es que va estar un error, dons la tartera feia que de cada dos passos  en reculéssim un, la qual cosa dificultà molt l´ascensió.


Arribar a coronar el pic de l¨Extrem dons, no va estar fàcil, ara be, un cop dalt tots tres coincidirem en que l´esforç realment havia valgut la pena. La vista de la  que es pot gaudir es de 360º, i esdevé un plaer impagable, jeure al solet i degustar una cerveceta en aquest indret, fruint d´aquell espectacle de la natura en estat pur  Diuen que allò que es agradable sempre s’esvaeix de presa, així dons, degut a raons cronològiques  ens hem d´alçar per tal d´encetar ...


EL DESCENS

I ho fem planant per la part superior dels falls de la Feixa, encara que aviat comencem a internar-nos per fragmentades rouredes, on la senyalització a base de fites, es poc menys que imprescindible per tal no perdre el corriol.  Voregem el pic del Mont-Roig (715 m) mentre el descens comença a fer-se alíger.

Boca de l´avenc del Pas del Sastre
La ruta altra vegada recupera la direcció nord, i aviat ens adonem que ens hem deixat enrere l´accés de l´avenc del Pas del Sastre. Tenim clar que no tornarem a pujar, i per tant continuem per tal de trobar un petit desviament a ma dreta, que condueix a la boca de la cova del mateix nom.


En un tres i no res la tenim localitzada, malgrat el magnífic camuflatge d´exuberant vegetació que la cobreix. Un cop en el seu interior podem apreciar el pou, però això si, des d´abaix, lloc ideal per comprovar in situ, els efectes d´un pretèrit esllavissament de materials terrosos ja solidificats. Adveniment que seccionà de la cova del Tabac, constituint  així  dos fenòmens aparentment  independents.


TANQUEM EL CERCLE

Sortint de la gruta, el declivi continua essent molt pronunciat i la davallada vertiginosa, mentre, anem introduint-nos en un extens i tupi’t bosc de pi, on només les continues “encigalades” a causa de la gran quantitat d´arbres caiguts , (Segurament degut a les fortes ventades de la ultima tardor). Ens creen destacables dificultats. Nomes gracies a que encara resten algunes fites en peu, varem poder arribar al caminol que en poca estona ens durà; primer, al cartell que ja havíem trobat a l´anada indicant-nos la Cova, i acte seguit, a la presa on tenim el cotxe. Son  les 14:30 h. hem trigat a fer el circuit al voltant de les 5 hores. Ara nomes ens cal anar a celebrar la gesta, per la qual cosa escollim el bar restaurant Cal Quel de la Fontllonga, puig  que el tenim relativament a la vora i  gaudirem també de la  magnifica panoràmica dels “Montsecs”,


Adéu companys. Vos recomanem aquesta sortida, paga la pena!!!

Quim