Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 31 d’octubre de 2011

EL CONGOST DE MU

ALOS DE BALAGUER - PRESA DE CAMARASA

UNA PERLA DEL SEGRE

(AQUEST ARTICLE HA ESTAT RESCATAT DEL TROBADOR2   8/10/2011)
Dimecres 14 de setembre


CEDIT AMABLEMENT PER ICC
INTRODUCCIÓ

Alòs de Balaguer es un petit assentament rural de 144 habitants, situat gairebé al bell mig  de la comarca de la Noguera, (297 msnm).  El trobarem a l´oest d´Artesa de Segre, o be a  l´est, segons es miri, de la presa de Camarasa.  A part de ser el poble amb mes fonts que mai he vist.  I no pas d´aquelles que porten aixeta, no, sinó d´aquelles que ragen  dia i nit .  També es l’accés natural a una de les joies que ens ofereix el transcurs del riu Segre, el Congost de Mu, o de Mur, i que avui serà objecte de la nostra visita.
ALOS DE BALAGUER PONT SOBRE EL SEGRE


APROXIMACIÓ

Arribats a la població, i sense entrar al nucli urbà, trobarem el pont que salva el Segre, i  al costat d´un brollador de quatre generosos dolls,  hi han els indicadors que ens acompanyaran durant tot el trajecte per tal no ens extraviem, encara que tant la pista com la sendera,  per si soles estan ben definides. Podem començar a caminar aquí, (Camí del Solà) o be seguir amb el vehicle fins cobrir els 3´5 km. que ens separen del mateix congost, ara be, nosaltres, nomes varem fer-ne un, es a dir, arribarem al segon broll, i com el vial sense asfaltar estava en bastant mal estat, iniciàrem la travessa allà mateix.
La font de l´Espadella, es un lloc idíl·lic per tal de fer bons àpats, a part d´un aigua molt bona, podem gaudir d´una esplèndida barbacoa coberta, de planta circular, taules i bancs sota una ombra vegetal que, realment fa d´aquest espai un autèntic oasis, sobre tot quant la calor  es deixa sentir.


FONT DE L´ESPADELLA



El relleu, es bastant planer, petites pujades i baixades molt suaus l’amenitzen. El paisatge, esdevé força relaxant, sobre tot per la omniscient presencia del riu  que baixa pausat, molt ample i cabalós a la nostra esquerra.

EL CONGOST

 Allunyant-nos 300m. de la font, i a uns  50,60m. per damunt nostre,  tenim la cova del Parco, lloc d´importants troballes arqueològiques, que daten l´activitat humana des del final del paleolític superior, fins l´edat del bronze.  Es tracta d´una espaiosa balma, semi tancada que s´utilitzava per guardar ramat. Penetrant per una esquerda d´uns 3 m d´amplada arribem al seu final, uns 10 m en total.

Ja des d´aquest indret, es perfila amb claredat l´estret al que no trigarem gaire en arribar.  Efectivament, tan bon punt on s´acaba l´accés per vehicles,  comença el que pròpiament denominem congost de Mu.  Podem observar com la tectònica de plegament  fa que el sinclinal, amb una curvatura de 45º s´enfonsi en les verdes aigües. La serralada de la Carbonera,  te el seu punt mes elevat en el  pic de Mu, (718m) mentre l´afrau resta a l´altre extrem.  Es tracta d´una genuïna vall d´origen fluvial que a força de torrentades, va anar excavant la llera, tot obrint-se pas a traves de les roques calcàries pertanyents a l´era secundaria  (mesozoic,  Des de 251 a 65 milions d´anys), concretament al cretàcic superior. Podem trobar  gresos arcaics, calcàries bioplastiques, esculloses , lacustres, i alguns nivells de lignits.


De fet, el pas s´acaba aviat, dons es flanqueja amb tota la comoditat, gracies a la construcció d´una robusta  passarel.la metàl·lica que, al marge de facilitar-nos la marxa ens permet veure al detall  aquell espectacle geològic.


A partir d´ara, continuem per un sender ben visible, que va prenent alçada de forma molt suau. També passarem pel costat de la font de la Feixa, i  seguirem fent ruta fins adquirir la cota mes alta  per la vessant de Lo Palomar, zona privilegiada des d´on visualitzar tota la perspectiva de la travessa  ambdós sentis.
Els profunds i verticals meandres, contrasten ara amb l´altitud de la mola del Mont-Roig que,  de forma imponent, domina el relleu durant gairebé tota la caminada. Encantats amb aquest festival paisatgístic, i gairebé sense adonar-nos, ens situem al barranc del Palomar on hi ha la única cruïlla (senyalitzada) que, per un costat es dirigeix cap a la part de Penalta i l´altre,  la que nosaltres prendrem, baixa novament a nivell de riu, en una ziga-zaga molt pronunciada.

El que ens resta ja es poca cosa, però no es pas per axó  menys interessant.  El passeig per  l´exuberant ribera, ens condueix al pont penjant que vola sobre el Segre. Es llarg,  potser uns 25 o 30m i es balanceixa suaument mentre el creuem, el cabal d´aigua es impressionant, i mes encara quant el veiem tan a la vora de les nostres botes...  Si mes no,  ens espera una segona passarel.la, molt mes llarga que la primera, completament aèria i amb el pis transparent, la qual cosa, a bon segur que obligarà aquells que no poden controlar el seu vertigen, a mirar a un altre costat.

Es en aquest indret, on les aigües salten una petita resclosa essent aprofitades per la hidroelèctrica ENDESA. Això passa pocs metres abans de l´aiguabarreig entre el Noguera Pallaresa i el Segre, punt on es dona per acabada  l´excursió. Tanmateix, nosaltres varem continuar un parell de km mes per la carretera asfaltada que segueix paral·lela al curs del torrent, tot arribant-nos fins les cases de L´Illa, o l´antic poblat dels treballadors de FECSA que edificaren les instal.lacions i la presa de Camarasa, ara abandonades.  Servint-nos de la pau i bona l´ombra del lloc, varem fer concessions als nostres estomacs i tant la Petiteta, com l´Orió, (els nostres gossets) aprofitaren per tal de remullar-se una mica, abans d´iniciar la tornada. Des d´aquest punt, per sota de la carretera que porta a Tremp, es pot apreciar  la gran verticalitat del penya-segat sud del Mont-Roig, on resta enclavada la cova del Tabac, i tota la curiosa fenomenologia càrstica d´aquest massís, de la qual  farem un bon resum  en properes dates.


EL RETORN

La tornada va estar presidida i sobre tot, condicionada, per les altes temperatures, tant fou així que els animalons, ho van passar realment malament ja que vorejaren  el cop de calor. Les parades a les minses ombres foren nombroses, fins arribar novament a la Font de l´Espadella on teníem el cotxe.  Allà,  varem fer una obligada migdiada tots plegats, abans de tornar cap el càmping Zodíac,  on teníem la base d´operacions “vacacionals”.  Per cert, un càmping exclusivament per nosaltres!!!    Gracies Joan per la teva amabilitat i confiança, si ens pots llegir!!


PARED SUD DEL MONT-ROIG - COVA DEL TABAC



SINTESI  KILOMETRICA
Alòs de Balaguer – Font de l´Espadella                                                                    1´0 Km
                           - Passarel.la del Congost de Mu                                                 3´2 Km
                           - Aiguabarreig del Segre amb el Noguera Pallaresa                  6´5 Km
                           - Casetes de l´Illa                                                                         8´5 Km
Caminàrem uns  17 Km entre l´anada i al tornada, i férem uns 310 m de desnivell màxim  acumulat.

ALGUNA SUGGERENCIA

Hem trobat a faltar, un enllaç de camí que permeti unir l´aiguabarreig, amb la part superior de la pressa de Camarasa, per tal de poder accedir a la base del Mont-Roig, dons pel que sembla l´unic existent actualment, es dins de la propietat d´ENDESA, i no es permès el pas a ningú que no pertanyi a la mateixa empresa. Crec que seria una bona opció allargar el recorregut, i dotar-lo així encara de mes atractiu del que per si sol ja  te.

Quim

diumenge, 30 d’octubre de 2011

JOSE HIDALGO: FOTOGRAFIA (2)

 UNA FOTO DE PREMI  (II)          Aquest article ha estat recuperat de l´antic Trobador   10 d´abril del 2008



"voracitat"
Si recordeu, ara fa un any, (4 /4 / 2007) amb aquest mateix títol presentàvem una magnifica foto, obra del company José, que va estar guardonada amb un segon premi de temes referents a la muntanya.

En aquesta nova edició ha tornat a provar sort, i l’ha obtinguda aconseguint el primer lloc (això va millorant).

Es tracta de l´11ª edició de la Mostra Audiovisual de Muntanya, en la categoria de Flora i Fauna, que organitza el Districte de St. Martí. Premi: Trofeu, sense dotació econòmica, peró que segons ens comenta ell mateix “Amb molt bon gust de boca, ja que ha estat exposada entre més de cent fotografies totes elles de molt bona qualitat”

La foto en qüestió va estar captada a les voreres del llac de Coldai a l’alçada de 2145 m.s.n.m. (Dolomites-Italia) amb una cambra Nikon D100. Objectiu 24-85 2´8-4D. Velocitat 320. Diafragma 9.

La imatge, especialment nítida,ens mostra una munió de peixos disputant-se un bocí de pa, d’aquí el nom ; “Voracitat”.
Li pregunto; I quina classe de peixos son?

Em respon; No en tinc ni punyetera idea, peró el que si se, es que tenien molta fam!!

Jo em pregunto ; Una espècie nova... Piranya d´alta muntanya????

Una forta abraçada pel Pep Hidalgo, i fins la propera !!


Quim



Congost de Montrebei-Cova Colomera-PAM

FENT TURISME CULTURAL PEL MONTSEC

 

VISITA AL CONGOST DE MONTREBEI, COVA COLOMERA I PARC ASTRONOMIC DEL MONTSEC

9 DE JULIOL DEL 2011


                                          (AQUEST ARTICLE HA ESTAT RESCATAT DEL TROBADOR2   2/9/2011)


Alçamora i el tall del congost de Montrebei
Una excursió molt completa: exercici pel matí, esbarjo al mig dia i cultura per la tarda. Aquest còctel vos asseguro que no  deixa ningú insatisfet.

El congost ja el coneixem d´haver estat en anteriors ocasions, malgrat això, mai no ha minvat la seva genuïna capacitat d’impressionar-me. Aquell camí obert a la roca viva, on les forces tel·lúriques son  gairebé tangibles, indueixen un estat d’ànim molt positiu, diria que  enervant i enfortidor...


El dia fou realment bo, dons una agradable brisa ens va acompanyar tant a l´anada com a la tornada, alleugerint i fent encara mes agradable  el passeig.


Aprofitant la ocasió i carregat amb els estris de topografia, vaig enfilar-me a la cova Colomera, tenia curiositat per tal de saber amb certa precisió la seva profunditat, la seva longitud... En definitiva fer-me una idea mes clara de les seves dimensions,  donat que la primera exploració  va estar mes aviat fortuïta i no anava gens preparat. (11/9/2009)
                                                                                         
 L´article anteriorment publicat en aquest bloc i que porta per títol  “La cova Colomera (congost de Montrebei ), inclou un croquis amb proporcions fetes a mà alçada.  Tant bon punt disposi de temps el substituiré pel plànol topogràfic, així com la nova descripció.  La cavitat en concret, es bastant mes llarga del que creia en principi, dons existeixen galeries laterals, i alguna d´elles sobrepassa els 70 m.


Varem fer un dinar de campanya a l´ombra d´un corpulent roure, i tan ben instal.lats, que xerrant xerrant,  s´ens va fer l´hora de dirigir-nos a Ager sense gairebé adonar-nos.

Per tal d´arribar al P.A.M. (Parc Astronòmic del Montsec) nosaltres varem retornar cap Alçamora  per fer cap a la Guàrdia de Tremp, on entrem a la C-13, en direcció al Pas de Terradets. Sortint del mateix, prenem el desviament que ens durà a Ager.
                                     
Ja a la població, no cal introduir-nos al nucli urbà, sinó continuar per la carretera, tot arribant al  parc de bombers, i a la mateixa alçada, però en el nostre sentit de la marxa, trobem un cartell indicant-nos per on hem de girar. Una vegada  aquí situats, nomes ens cal seguir la carretereta, estreta però en bon estat, que ens condueix directament al P.A.M. (2´5 km aprox.).  En total haurem fet uns 40-50 km.


Foto del Sol, 80 cm de diametre a la qual se li ha tret l´escalfor
Aquest centre astronòmic, val a dir, es bastant innovador referent al que fa a la tasca de divulgació científica. Ofereix medis tecnològics avançats i didàctics, però sobre tot molt enriquidors pels llecs que hi posem la curiositat, per tal d`intentar deixar de ser-ho en la mesura del que ens es possible, es clar!!

Espectacular foto del sol amb les megaflamarades
Son dues hores de visita, durant les quals  podrem observar  (Si escollim la diürna, puig que també hi ha la opció nocturna) en directe les evolucions del sol, les seves immenses flamarades, els fums i cendres que s´aixequen de la superfície, a mes de dues vegades el diàmetre de la Terra... (Un bon detall es el fet que ens permeten fer fotos)

La sessió te continuïtat en el planetari, on sobre la mateixa cúpula es projecten en tres dimensions diferents reportatges, l´un per a nanos, i l´altre per adults. Com es natural nosaltres triàrem el segon, que consisteix en un bon repàs a la vida i descobriments d´en Charles Darwin, sobre tot, en  el que succeí durant la seva volta al mon a bord del   “Beagle”. Recordem que la síntesi de la seva teoria de l´evolució, publicada en els llibres “l´Origen de les especies”, i “l´Origen de l´home”, ens deia que, “L´home es un ascendent del mico”. No vaig poder evitar el record mes aviat còmic que d´ell ens queda, a traves de la coneguda marca d’anís “El mono” (Mes o menys contemporània), on en les etiquetes apareix encara, avui dia, una mona amb una ampolla a la mà i a l´atre un cartell amb una llegenda que diu “Soc el millor, la ciència ho va dir, i jo no menteixo” . Dons be, sembla ser que hi ha hagut una investigació seriosa sobre el tema, i del propietari de la licorera,  ara sabem,  que  creia seriosament en les conclusions de l´insigne científic, i que tenint en compte l’impacta social que van provocar en aquella època, l’aprofità per tal  de millorar les vendes. Es a dir, que aquell simi amb la cara del Sr. Darwin, només va estar una estratègia de pur marketing, no pas una sàtira contra els seus postulats.


"Soc el millor la ciencia ho va dir i jo no dic mentides"
La projecció inclou evidentment temes sobre l´univers, les galàxies, el sistema solar, les constel·lacions, i la visió històrica que l’ésser humà ha tingut d´elles. La sorpresa arriba al final, quant hom resta encara força sensibilitzat, i en lloc d’encendre’s les llums, el que realment passa es que la cúpula  llisca suaument fins deixar la sala de projeccions sense sostre. Una original forma de fer-nos entendre, i a l´hora lloar, allò que realment tenim molt sovint gratuïtament davant dels nostres ulls i  no sempre sabem valorar  justament.


Al sortir també podem fer un cop d´ull, a la sala baixa, on en forma de museu, s´ens mostren diferents elements, que donen sentit local a tot el que hem vist anteriorment, des de la explicació de la formació geològica del massís, a la seva fauna autòctona, una gran varietat de fòssils, i també una notable maqueta interactiva de la serralada, que amb l´ajut de leds il·luminen les zones que desitgem localitzar.

La part no visitable pel públic en general, resta situada a un dels punts mes alts del serrat, en el terme municipal de
St. Esteve de la Sarga. Es tracta de l´Observatori Astronòmic del Montsec, dotat amb el telescopi mes poderós de Catalunya; el “Joan Oró” de 80cm de diàmetre. Treballa totalment robotitzat, a control remot, o in situ. Es pot fer anar des de qualsevol lloc del mon, prèvia autorització. El seu us es restringit a entitats científiques, universitats, investigadors ...


En definitiva, una diada francament digna de ser viscuda, la qual varem finalitzar amb un bon sopar a la fresca en el bar de les piscines de la Floresta.  (Relació qualitat preu molt bona).


Telescopi Joan Orò
 Ahh!! Encara ens resta la visita nocturna... ja vos faré cinc cèntims...

SUGGERENCIES A QUI CORRESPNGUI

Es podria millorar,  el nivell de lluminositat del film, dons les escenes a ple sol, es veuen com si haguessin estat rodades a ultima hora de la tarda, d´un dia força gris.

No estaria de mes, millorar l´equipament, amb la inclusió d´un servei de bar on es pogués servir, des d´un refresc, a menjars o sopars ràpids, etc.  Aprofitant el bon lloc on son les instal.lacions.  Aixó si... a preus populars.  (Clau de l’èxit de l´empresa)


Si en voleu saber mes, podeu entrar al PAM  només picant aquest acrònim en el Google.


Quim

Caminant per la Garrotxa

VIA VERDA OLOT- GIRONA
Diumenge 12 de juny del 2011

(AQUEST ARTICLE HA ESTAT RESCATAT DEL TROBADOR2  13/8/2011)



UNA MICA D’HISTÒRIA
Les actuals vies verdes, solen ser els traçats que antigament feien anar els anomenats “carrilets”, o ferrocarrils de via estreta, principals agents de la dinamització econòmica i social de les comarques per on creuaven.

Aquesta línia es construí en diferents etapes des de Girona fins Olot, estrenant-se el 14 de novembre del 1911. El  cost rondà els 8.000.000  de les antigues pesetes. La  posada en marxa va estar un tant accidentada, dons el  dia en que les autoritats l´inauguraven, la locomotora exploradora descarrilà, i el seu paper va restar un tant deslluït, degut al gran retard que es produí.  Des de llavors, va començar a circular un sarcasme que mes o menys deia així “El tren d’Olot surt quant vol i arriba quant pot”.


Tot i amb això, els olotins, van apreciar molt aquest servei, tant, que encara avui, en senten força enyorança.

En Domingo Puig-Oriol fou el primer en tirar endavant un projecte, que aniria passant de mans en mans, fins el 16 de juliol de 1969 en que es clausurà desprès de moltes vicissituds, per manca de rendibilitat.

El “Ferrocarril econòmic Olot-Girona” consta també com el primer nom que va rebre la companyia, i el seu trajecte de  54´76 km restava integrat per: 16 estacions, 2 baixadors,  30 ponts i  2 túnels.  Transportava passatgers i mercaderies,  substituint les diligencies.


L´EXCURSIÓ

Entrem a la capital de la Garrotxa per la C-152 i aturem l’autocar al km 49, a tocar  del conegut “Pont de ferro” que salva el riu Fluvià. Anem amb la gent del Centre Excursionista de Borges, (sobre 50 persones de diferents  edats).  Desprès d´esmorzar in situ, gairebé la totalitat de companys, faran la ruta, en bici, i uns pocs a peu.  Els uns recorreran els 54´76 Km fins Girona, i els altres, farem 20Km. fins St. Feliu de Pallarols.  Sobre 2/4 de 3, ens recolliran en aquesta població per tal d´anar a dinar tots plegats al restaurant.


Els primers 7 km, transcorren per una pista pavimentada a base de sauló compactat, i travessa una zona semi urbanitzada, verda, plana, i plena de camps de cultiu que resulta en extrem relaxant, fins arribar a Les Preses, aquí el camí es desdibuixa bastant degut a que cal travessar uns carrers del raval fins sortir novament a la  C-152, la creuem amb molta precaució dons val a dir que es molt perillosa. Llavors comença un tram bastant desagradable que va paral·lel a la mateixa tot tenint que suportar un intens transit, soroll , fums... Això durant uns dos Km. fins arribar al desviament que porta a St. Esteve d´en Bas, aquí ens cal passar per sota d´un pont, per tal de reprendre novament la via. I amb ella torna altre cop la tranquil·litat, i sobre tot el bosc.


Arribem a St. Esteve  (1,5/2Km) i agafem la C-63. A l´abandonar la població ens aturem una estona per tal de veure la maqueta de tren que, exhibeixen en funcionament els companys de L´Associació Amics del Tren Olot-Girona. Al marge d´aquesta curiosa reproducció, autentica delícia dels nanos i dels no tant nanos, També tenen la seva seu social.

El temps no perdona i hem de prosseguir la marxa. Tot el segment que ara iniciem, es desenvolupa a traves de la Vall d´en Bas, i mor en la collada del mateix nom  (558 m. Sobre el mar,) val a dir que hem tornat a deixar el traçat i hem hagut de endreçar-nos per l´antiga carretera ara en desús. El descens el farem per la mateixa, fins arribar a un punt on sortim novament a la C-63, però, es en aquesta intersecció, on a ma dreta, torna a eixir la via,  ara ja no la deixarem fins el final a 4-5Km. Aquesta part del recorregut, es potser  la mes bonica ja que la frondositat i la verdor son francament exuberants.
Finalment desprès de 4’5 hores de caminar arribem a la meta de St. Feliu de Pallerols.

Mentre no venen a recollir-nos, aprofitem per tal de fer un beure a l´antiga estació del carrilet, amb els altres companys que plegats sumem la totalitat de “caminaires”, uns 9 en total.

Al voltant de les 15´00 h. arriben els “bicicleteros” amb l´autocar, carreguem estris i anem finalment a dinar al conegut restaurant del Santuari del Far.


L’accés es fa per una estreta carretereta,  (Vic a Colldecondreu km. 4) que serpentejant arriba a dalt de la cinglera on es troba el conjunt històric (1223 m.) Tenim constància de la seva existència en documents de l´any 1260 (Segle XI) on figurava una primitiva església, probablement d´estil romànic, que va estar destruïda per un fort terratrèmol el 1425. La seva reconstrucció va tenir lloc entre els anys 1599 i 1648.  Si mes no, l´estil aplicat ja no va estar el mateix. Finalment l´hostal fou reedificat l´any 1970.


El dinar va estar bo i abundant, no hi va mancar de res, (excel.lent relació qualitat preu)  un cop “aprovisionats”, sortim a l´exterior, on podem gaudir d´una balconada amb una impresionant caiguda vertical i vistes panoràmiques extraordinàries, dels Tallats de Tavertet, les Guilleries, el Pantà de Susqueda, Sau, el Montseny, i a l´est la Mediterrània, tant es així, que malgrat es un bon tros terra endins, hi ha una llegenda popular que explica que quant hi havia tempesta, els pescadors veien una llum en el santuari del Far, que els ajudava a orientar-se.
En cavat de fer les fotografies de rigor, pugem novament a l´autocar, i tot dient adéu a l´entranyable indret, iniciem el retorn cap a Borges.

OBSERVACIONS
Fer aquesta via a peu, comporta moltes molèsties, tant pel que així ho fa, com pels que van en bici, puig que els uns han d´anar contínuament apartant-se per no ser atropellats, i pels altres constituïm un obstacle que els obliga a reduir la marxa, i anar avisant. El volum de transit dels vehicles de dues rodes es molt alt.

Fora bo, eliminar la creuada de carretera C-152, a la alçada de Les Preses, dons resulta realment perillosa, abans de que es produeixi algun lamentable accident.
Tanmateix suprimir, tot el tram que discorre paral·lel a la mateixa per lo desagradable que arriba a ser.

         

EN UN FUTUR PROPER...
Està previst allargar la longitud d´aquesta travessa encadenant la que be de St. Joan de les Abadesses fins Olot i un cop arribats a Girona, afegir la que ens deixa a St. Feliu de Guíxols, unint en un sol traçat els Pirineus amb la Costa Brava, sumant  un total de 135 km.

Quim

Cova Colomera

                                 
 Aquest article ha estat recuperat de l´antic Trobador    (divendres 11 de setembre del 2009)

Podríem afirmar que es tracta d´una excusa de pes, per tal de tornar a visitar el Congost de Mont-rebei, també Mon-remei, o simplement del Remei.


COM ARRIBAR-HI
Si procedim de la zona nord, (baixant d´Alsamora) haurem de caminar gairebé tot el congost per tal d´arribar-hi. Un cop passat el petit tunel-reforç, farem cap, al penúltim espai de seients, o descans, (6-7 minuts del final). Progressant uns 6 m, en el mateix revolt a ma esquerra, trobarem una petita canal que puja equipada amb cadenes, i grapes “U”, ens conduirà en uns 8-12 minuts, directament a la boca de la cavitat, salvant un desnivell d´uns 30-40 m.


DESCRIPCIÓ MODIFICADA  DE LA CAVITAT
A grans trets, la cova Colomera, consta d’un sol túnel descendent de grans proporcions, que va d´oest a est, i d´uns  145 m. de longitud per 15 de prof.  Arribats al final, s´obren tres galeries, una a la nostra dreta, i dues a l´esquerra. Aqusta última, arriba als 70m. Mentre que les altres dues fan uns 12 i 20m respectivament.  Resten per explorar les possibles continuitats que podem veure des del terra a la part mes alta dels sostres.


TOPOGRAFIA
 Cal anar amb els ulls ben oberts, ja que el terra, es compost de sediments i restes d’antics processos graviclastics, a demés, de nombroses cates arqueològiques que, cal respectar rigorosament.

 
GENESIS
Abans de prosseguir, cal situar-nos en el context geològic de la zona, es a dir a pocs metres de la gran la falla transversal del Montsec. Aquest fenomen es produí, amb l´esfondrament d’una secció del paquet de calcaries aptianes (125 i 112 milions d´anys pertanyent al mesozoic, cretàcic inferior, a partir de l´anticlinal) Al mateix temps que, degut a la pressió vertical exercida sobre materials més plàstics, en els que jeu tota la serralada, es materialitzà l´elevació de la part restant, fenomen que podem observar de forma directa en el bussament dels estrats (+a-, sud-nord).


La de la cova, es una fractura, probablement conseqüència del moviment tectònic anterior, i que secciona aquesta part del Montsec paralel.lament al penya-segat (est-oest). La seva profunditat es total, talla el macis verticalment de “cap a peus”.

L´acció química i mecànica de les aigües del Noguera Ribagorçana, va anar aprofundint la seva llera, mentre aprofitava l´esquerda (tectònica) que creuava el seu curs, per tal d´obrir-se pas a traves de les entranyes de la terra. (Carstificació)
Actualment, la Colomera es una cavitat fòssil, no utilitzada des de fa moltíssim per les aigües, i es troba en un procés més aviat pobre de formació estalgmitic-estalactitic. (litogènesis).Amb tota seguretat el seu recorregut fou molt més llarg i profund que l’actual, donades les característiques de la megaclasa que facilità el seu origen i posterior desenvolupament.

LA PRESENCIA DE L´HOME
Hi ha probes que daten la presencia humana des de 7000 anys aC. període que avarca tot el neolític, i arriben fins el bronzo antic i mitjà. De totes maneres, sembla ser que no va estar mai ocupada de forma permanent, sinó per períodes probablement subordinats a la caça entre d´altres.Avui dia, les campanyes arqueològiques es succeeixen anualment, proporcionant cada cop més descobriments en aquesta pacient recerca, de reconstruir  com era la vida quotidiana dels nostres llunyans avantpassats. Qui sap encara les sorpreses que ens reserva la cova Colomera!!.


DENUNCIA PUBLICA
Una vagada més, posar de relleu allò que fereix impietosament el meu sentit de l’honestedat. Causa de vergonya, ràbia i impotència, d´haver de pagar (i no poc) amb els meus impostos els sous d´una classe política corrupta fins el moll de l’ós.  Arribant a l´extrem de fer impossible la fusió entre el significat de les paraules politic-llealtad.
“Pels seus fets ( no paraules) els coneixereu...” En el cas que ens ocupa, per sort encara no son fets, però si projectes de caire tan aberrant, com el de construir una presa a la boca sud del congost. I per si no fos prou, una mica més avall, un “megapont” de ciment que, partint de la roca de la Pertusa enllaçaria l´Aragó sobre el mateix roquissar.


Aquell que coneix l´extraordinària singularitat i bellesa d´aquesta zona afectada, i estima la natura, no pot menys que fer-se partícip dels meus sentiments, n´estic completament segur.
Com no pot ser de cap altre manera, tot això només amaga projectes especulatius. “Caldo” en el que s´hi barregen politics, constructores, i empreses elèctriques, en definitiva essers sense cap mena d’escrúpols que a base d´ambicions irracionals, tracten de convertir el patrimoni de tothom, en molts diners per les seves individuals butxaques.

Aquesta mena de “naturcides” haurien de ser eliminats, no físicament, però si econòmicament. La societat civil, es a dir, la gent del carrer, avui per avui, no te cap altre manera efectiva de defensar-se, dels abusos protagonitzats per la seva classe dirigent que, no sigui la d´unir-se, (deixant de banda els partits politics) en plataformes, per tal de lluitar aferrissadament contra aquells que retribuïm expressament per que ens defensin.

El de Mont-rebei, i el Noguera Ribagorçana, es un d´aquests cassos. La seva complexitat nomes de per si sola, mereix un extens article informatiu amb noms i cognoms, per tal de fer-lo arribar al màxim nombre possible de ciutadans. La qual cosa intentaré fer.

CLOENDA

Al marge d´aquests mals rotllos, visitar el Congost, ja ho havia fet en anteriors ocasions (3,o 4, hom mai es cansaria de recórrer aquells espectaculars indrets), Però en aquesta, existia la premeditació de localitzar i explorar la cova Colomera, la qual cosa, ens va permetre conèixer un xic més si, s´escau, el gran interès d´aquest espai natural. El dia 5 de setembre, m’acompanyaven, la Cris i la Júlia, sense les quals no hauria pogut obtenir les fotos interiors (encara que precàries) de la gran caverna. Esdevé cru obtenir-les mitjançant una cambra digital , i sense potents fonts de llum, es una llàstima que, per elles, no sigui possible efectuar una exposició amb l’obturador obert subjectivament.
Una diada tranqui-la, sense preses, d´aquelles que deixen un bon sabor...


AGRAIMENTS
A part de la Cris i la Júlia, a la simpàtica i providencial família d´en Jordi Pasqual, que em va ajudar a sortir-ne sencer, d´un petit pou de 2.50 m al que vaig haver de baixar, per tal de recuperar la lot del meu casc. (Ja passen aquestes cosses, ja...) Gracies!!


 QUIM