Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 23 de desembre de 2011

BONES FESTES SOLSTICIALS !!!

UNES LÍNIES ESCLARIDORES

Benvolguts companys:
Crec que vos dec una explicació del perquè d´aquest  tediós viatge de bloc en bloc, fins arribar aquí...
Varem començar amb el TROBADOR, fins que un mal dia ens va estar impossible accedir-hi  a la “oficineta” o lloc on es couen els articles abans de penjar-los. Mai sabrem qui va estar l´autor de “la feineta”, el cas es que tinguérem  d´abandonar aquest primer medi.
Òbviament prenguérem la determinació de seguir endavant amb la obertura del nou TROBADOR2 . Aquest no va arribar ni tan sols a un any de vida que, succeí exactament el mateix...
Actualment i en solitari, he decidit provar sort amb el CAMINS I CONEIXENÇA, ... Aquí podreu trobar tot allò que pugui rescatar dels dos anteriors blocs, mes el que periòdicament vagi  penjant de nova factura.
Aprofitant l´avinentesa, us convido a participar-hi  fent comentaris, sempre que vos vingui de gust, i com no, a fer-vos seguidors. Es gratis i no  costa gaire, ja ho comprovareu si ho intenteu.

El vostre amic, Quim.

Salut  i  Molt  Bones Festes!!!







   
 

dimecres, 21 de desembre de 2011

BARRANC DELS CARGOLS


 MONTSERRAT

(AQUEST ARTICLE HA ESTAT ECUPERAT DE L´ANTIC TROBADOR. DIMECRES 5 D´AGOST DEL 2009)

27 DE JUNY DEL 2009


Es ben aprop de Barcelona ciutat. Summament evocador el seu nom, tot i amb això, no tothom coneix a fons aquest macis sempre sorprenent i “dur de pelar”, dic “dur de pelar”, per que hi ha qui afirma amb fermesa que, una mateixa pujada costa molt més d´assolir a Montserrat que a qualsevol altre indret. Jo crec que no li falta raó... si més no, sempre ambicionant comprendre el per que de les coses, potser caldria fer venir a l´Iker Jimenenez, amb l´objectiu d’esbrinar
l´estranya naturalesa d´aquest fenomen...


Deixant misteris a part, vaig poder retrobar-me novament amb el monument al timbaler del Bruc, (Lloc de trobada a les 9:00h) que no veia des de la més tendre infantesa. La meva opinió sobre la gesta d´aquest llegendari personatge, ha variat molt al llarg d´aquests anys. Actualment no m´importaria que el retiressin de la vista i crec que tant els partits d´esquerres, com els nacionalistes i secessionistes ho haurien de promoure. (Es tracta del “Monument al gilipolles català”)

Com sempre, van haver els puntualíssims, els puntuals i els quasi puntuals. Que ningú pensi que sempre son els mateixos, els únics que es mantenen fidels, son els de la primera categoria, la segona i tercera, esta molt disputada i no hi ha un clar ostentador...

LOCALITZACIÓ DEL BARRANC

Situats al poble del Bruc, hem de prendre un carrer a ma esquerra (direcció Barcelona) ubicat just abans de l´escola. Creuarem el pont, i farem la pujada des don efectuarem un gir molt pronunciat a l´esquerra, tot seguint pel mateix carrer (en molt mal estat) fins que es converteix en una pista forestal que, recorrerem aproximadament durant 1Km, punt on per força, hem de descobrir un pal telefònic, amb una marca roja a la part alta. En aquesta petita esplanada caldrà deixar els vehicles.

A partir d´ara rastrejarem les marques vermelles que vorejant un parell de plantades d´oliveres, es dirigeix cap a l’Arcada seguint el camí “dels Pallers”. En poca estona farem cap al torrent del “Tambor”. Aviat i a ma esquerra descobrirem (per poc que busquem) la font del “Xebret”,( en aquesta ocasió no rajava ), Retornem altre cop al camí del “Tambor”, i seguint-lo anirem ascendint per la marge esquerra fins arribar a la enorme “Balma de L´Arcada”.


Continuarem enfilant-nos buscant arribar al coll de “Porc”, i desprès el torrent de les “Grutes”, on el camí es fa molt costerut fins coronar el pas del “Príncep”. En aquest indret, prendrem a l´esquerra, el camí principal que creua tot el macis, molt aprop del refugi d´en Vicenç Barbé . A mida que anirem avançant, caldrà extremar l´atenció ja que s´aniran succeint per ordre els barrancs del “Lloro”, el del “Trago”, i finalment, el dels “Cargols”. Aquest últim, resta bastant amagat entre bosc i molta malesa, no es ben definit a la vista. Podem guiar-nos per una fita de pedres que hi ha a peu de camí, però es possible que no hi sigui, ja que algú es dedica a desfer-la...Que hi farem....

Per tal de poder fer-nos una idea més exacta, es convenient proveir-nos d´un mapa, gps o guia cartogràfica.

DESCRIPCIÓ DEL BARRANC


Una vegada localitzat l´acces, la progressió es altament dificultosa degut a la gran quantitat de matoll i esbarzer, ( no sigueu babaus i no aneu pas en pantalons curts, us penedireu)

A uns 200 m, del camí, trobarem restes de materials de construcció, senyal que anem bé. A 100 m. veurem dues grans pedres juntes que, permeten passar entre elles a traves d´una obertura, i a uns 150 m. la canal s´estreny emergint la roca. Estem a uns 50 m. del primer salt. En aquest cas, de 15 m. L´instal·lació es a un arbre mitjançant unes bagues. La resta es integrament manufacturada a base de reblons i plaquetes.

Avançarem per una diàclasi durant uns 100 m. salvant un petit ressalt amb l´ajut d’una baga instal.lada, i de seguit, arribem al primer descens de certa importància, uns 30 m. En aquest indret, el barranc s´obre mostrant-nos una gran panoràmica, en la que destaca la visió llunyana de la gegantina balma de L´arcada, magníficament emmarcada en el genuí roquissar montserratí.


A la seva base, hi ha un parell de desgrimpades petites que, ens condueixen en poc recorregut a una nova vertical, també bastant accidentada d´uns 30 m. mes, acompanyada de petits salts, constituïts pel gran caos de blocs que ja fa notar la seva presencia.

  
Aquests han quedat estrebats entre les dues parets que conforma l’escletxa acanalada, facilitant passos pel seu interior, que li confereixen tot l´aspecte d´un avenc amb zones concrecionades. Consta de dos pous gairebé consecutius d´uns 10 m. cada un, i que aflora novament a l´exterior en un ràpel d´uns 25m. Superat aquest, podem donar per finalitzat el barranc dels Cargols.


Es potser segons el meu criteri, aquesta ultima part, la més interessant de tota l’ensulsiada. ( No calen lots, ni frontals).

La tornada, es igualment “encigaladora”, cal agafar un petit corriol que surt a ma esquerra mirant a la vall, i pegat a la paret. El descens bastant pronunciat, serpenteixa fins arribar al llit de la torrentera del “Tambor”, no pas sense travessar innombrables esbarzers. En aquest punt seguirem novament les mateixes marques vermelles que ens tornaran als vehicles en uns 30 minuts.
LA DIADA CONTINUA...

Mirant el rellotge, ens adonem que s´ens ha fet tard, així que en arribar al Bruc, prenem taula a la terrassa d´un bar, i mentre donem bona compta dels entrepans, buidem les existències de begudes. Durant la sobretaula, planifiquem les activitats que encara tenim previst portar a terme en lo que resta de jorn.


 Arribats a Barcelona, tenim temps de refrescar-nos, descansar una mica i acudir al cinema per tal de veure la “peli”, “Àngels i dimonis” “Flim” vertiginós, (quasi com la nostra diada) d´en Dan Browm, protagonitzat per un Tom Hanks que va tan de cul, que no te ni temps en tota la pel·lícula d´etzibar-li un trist clau a la Zurer, la fimbrant doctora Vittoria Vetra.

Un autèntic pla maquiavèl·lic, barruntat per un camarlenc frustrat, que vol ser Papa “retro” i no pot. Aquest home de confiança del Sant pare, no dubta en ressuscitar la “desapareguda” ordre dels “Illuminati”, pispar un ¼ de gram d’antimatèria, cometre espectaculars assassinats, i d´altres barbaritats que ara no venen a cas, per tal de sortirse´n amb la seva... Deu meu !!... que immens pot arribar a ser el desig del poder celestial !!!

A la sortida del cinema, (0:20 h del dia 28) decidim anar a fer un soparet, hem de donar-nos presa si ho volem aconseguir. La dinàmica trepidant continua... Finalment ens admeten en un restaurant algerià. Molt bon tracte, molt bon menjar, però com es natural, donada l´hora, (2:30 h) el servei tenia presa per plegar. Amb l’últim glop de té encara a la boca, estem novament al carrer veient com baixen persianes. Algú proposa anar a fer un beure, però com no hi ha massa quòrum donem per finalitzada la jornada... I TAMBE...

TOTS A LA MANI CONTRA ELS ALIMENTS TRANSGENICS !!! 28 DE JUNY 2009
“SALUT DEMOCRACIA I BONS ALIMENTS”

Dels nou assistents a la sortida, només dos, van acudir en representació de la nostra associació, portant una gran pancarta (21X5m) on es podia llegir... “EXSIRES CANSATS DE MENJAR MERDA!!! FORA POLITICS TRANGENICS VENUTS!!! NO PAGUEM MES IMPOSTOS, QUE COBRIN DE MONSANTO!!! REVOLUCIÓ REVOLUCIÓ REVOLUCIO !!! VOLEM ELS CAPS DELS CORRUPTES PENJATS A LA PUNTA D´UN BASTÓ!!!”

A les 12:00h, es van donar cita solidaria totes les forces vives de la terra, unes 2000 persones que, suportant un sol de justícia, van desfilar des de Plaça Catalunya fins el parc de la Ciutadella, corejant eslògans diversos i al-lusius al tema, en un ambient pacífic, festiu i vindicatiu.

Com tots sabeu, el Partit Popular a Catalunya, Conveniència i Unió i el Partit dels socialistes a Catalunya, van unir fraternalment els seus vots, per tombar l´Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que capitanejada per la Plataforma “Som lo que sembrem”, propugna la supressió de plantacions d´aliments transgènics a casa nostra.

Amb l’argument impresentable “d´Iniciativa esbiaixada”, (nosaltres sabem qui son els verdaderament “esbiaixats”) van tombar la voluntat d’una majoria silenciosa que, rebutja ser tractada com conillet d´indies.

La nova actitud per la dignitat alimentaria no ha fet més que començar, tan de bo la ciutadania prengui més consciencia del greu atemptat que, contra la salut pública suposa la total permissivitat d´alguns politics, envers aquest tipus de conreus. Cal que aquesta petita revolució, s´escampi a tots els sectors i àrees que conformen la nostra societat, per tal de depurar responsabilitats politiques a qui pertoqui, amb la clara finalitat d´aconseguir una total profilaxis, en el si de la nostra classe dirigent.

Quim


dilluns, 19 de desembre de 2011

JOSE HIDALGO : FOTOGRAFIA (3)

UNA FOTO DE PREMI (III) DOLOMITES

(AQUEST ARTICLE HA ESTAT RECUPERAR DE L´ANTIC TROBADOR.  DIVENDRES 13 DE MARÇ DEL 2009)



Per tal d´obtenir una bona imatge no es imprescindible una bona cambra, ara be, disposar d´ella òbviament ens permetrà augmentar considerablement el ventall de possibilitats. Tan mateix trobarem mes òptima la opció, si aquesta foto ha d´anar a concurs. Com es natural, la qüestió no rau nomes en la maquina, també cal seleccionar acuradament el motiu, el lloc , l´hora, però sobre tot s’hi ha d´estar, la qual cosa implica una elevada dosi d´esforç, risc, entusiasme, sort, i un llarg seguit d´ etcèteres.
Podríem dir que ja obtinguts tots aquests requisits, el problema esta “a punt de caramel”, si més no, en ultima instancia, encara manca el més determinant, es a dir, la màgia de l´artista.

En aquest cas el protagonista torna ser el company Pep Hidalgo, que amb aquesta instantània aconsegueix guanyar per segon any consecutiu un primer premi, en l´apartat d´activitats de muntanya que anualment organitza el Districte St. Martí, en la seva XIIª edició.
El premi consisteix en un trofeu al.lusiu al tema, sense dotació econòmica.
La foto es titula: Innerkofler
La cambra: Nikon D200 – Objectiu : Nikkor 10.5 – Diafragma ; F-8 Velocitat : 250s
Lloc: El Monte Paterno, Dolomites, Itàlia. Es tracta d’una via ferrada que va estar equipada durant la Iª Guerra Mundial i que travessa moltes galeries excavades artificialment per l’exèrcit italià. Es situada mol a prop dels tres cims de Lavaredo, un lloc de visita obligada si viatgem a les Dolomites.
La foto guanya molt si la contemplem degudament ampliada.
Felicitats company, i ja saps, a per la següent !!
Quim



dijous, 15 de desembre de 2011

L´AVIÓ SAVOIA MARCHETTI SM-79

"L´ESPARVIERO" O "EL GEPERUT"

(AQUEST ARTICLE HA ESTAT RWECUPERAT DE L´ANTIC TROBADOR.   DILLUNS 2 D´ABRIL DEL 2007)


El dia 27 d’abril del 1937, varies formacions de bimotors Henkel 111 fortament armats, i pilotats per experimentats aviadors alemanys, s’enlairaren, amb una infausta i miserable tasca: destruir Guernica. Amb aquests innombrables fets, s’inaugurava una pèrfida era; la de bombardejar ciutats indefenses. Els resultats no podien ser més afalagadors per les ànimes criminals; 2.500 morts i una ciutat sencera destruïda. No seria pas la última. Malauradament l’aviació "nazional," embrutiria amb una covardia fratricida sense precedents, les seves ales amb sang innocent, per sempre més.

SM-81  antecessor de l´SM-79

La ajuda de Hitler, englobada íntegrament en la anomenada "legió còndor," no va estar la única que va rebre l'exèrcit feixista espanyol, també els italians van fer la seva "donació" per tal d’afegir-se al genocidi. I si be es cert que la seva aportació al conflicte, no fou tan qualitativa com la alemanya, també es rigorosament verídic, que estigué més nodrida en termes quantitatius.
Versió civil de l´SM-79

Entre totes aquestes dotacions, les més efectives van estar sense dubta les que feien referència a la aviació, i més concretament a l'estrella de la Regia Aeronàutica italiana; el Savoia-Marchetti, S.M.79, Sparviero, alies "El geperut". Dissenyat pel projectista Alessandro Marchetti, el S,M,79, havia de substituir al S.M.81 en tasques civils, com avió 8 places de transport ràpid. En aquesta faceta, aviat revelà les seves grans característiques. La formula era teòricament la mateixa: monoplà trimotor d’ala baixa, amb estructura de ferro i fusta, i revestiment mixt. De totes, totes, les millores e innovacions tècniques eren notables. A demés de l'adopció de motors més potents que li permetien prestacions bastant superiors, i d'una neta estilització de les seves línies aerodinàmiques, la diferencia fonamental respecte al S.M.81, consistia en la incorporació d’un tren d'aterratge retràctil, que restava gairebé amagat a les gòndoles dels motors.

Magnificament conservat en el museu de l´aire de Trento
Els records i reconeixements mundials, no es van fer esperar i potser per aquest conjunt de raons, l'estament militar hi posà àvidament els seus ulls en l'aparell. Es obvi que en l'època, a ningú li passava per alt, que: 355km, h. a nivell de la mar, i més de 400 en altituds superiors, eren xifres francament engrescadores. Però si li afegim el fet de que a l’any següent el muntatge de motors Alfa Romeu de 750 cv. En substitució dels Piaggio P-IX de 610, li permeteren batre sis marques mundials de velocitat sobre 1000, i 2000 quilòmetres amb càrregues útils, de 500, 1000, i 2000 k. Entendrem que aquest va estar el factor determinant, pel qual l'exèrcit demanes d’immediat una versió en bombarder.
Aquest no diferia estructuralment del model civil. Les úniques variacions necessàries per la instal·lació de l'armament defensiu - ofensiu i dels mecanismes de punteria. També l'acoblament d'una gòndola ventral i la característica elevació de la cabina del pilot. Des d'aquest moment, el S.M.79 va començar a ser conegut universalment amb el sobrenom de "Geperut".

Al febrer de 1937, va rebre el seu baptisme de foc sobre el cel de Guadalajara, causant moltes baixes als republicans lleialistes, tanmateix destruint poblacions senceres al més pur estil feixista.
La vertadera virtut de l´S.M. 79, no va estar la de bombarder horitzontal tal i com es va emprar a Espanya, sinó la de torpeder a ras de mar, en aquesta nefanda tasca es va mostrar senzillament insuperable al llarg de la 2ª guerra mundial.

El IV Gruppi de l’aviació legionària italiana, junt amb els 4-5-6 -G28 de la 9ª divisió de bombarders nazionalistes equipats amb els nous S.M.79, van estar els infames protagonistes dels bombardeigs sistemàtics sobre Barcelona, el 16 de març de 1938, i que al llarg de 48 hores causaren més de mil morts de forma absolutament indiscriminada. En contrapartida no es coneixen cap tipus de raids d'aquesta mena, per part dels aviadors de la República .Com autèntics cavallers de l'aire, fins hi tot en inferioritat tècnica i numèrica, amb gran valentia només envestiren objectius estrictament militars, als quals infringiren severes derrotes.

L´SM- 79 versió militar amb identificació feixista espanyola
Ja a l'Espanya del general superlatiu, quant els italians marxaren, deixaren 80 supervivents dels 135, SIAI-Marchetti que van arribar. El "sparviero" va servir durant molts anys, s'hi van arribar a muntar motors de 1200 cv. I s'assoliren nous records mundials, en el terreny merament esportiu. A l’Itàlia ja dividida, només l'àrea de la república sociale italiana els mantingué en actiu, en canvi en l'aeronàutica aliada, fou relegat al transport militar i civil durant uns quants anys més, desprès, el van utilitzar per remolcar dianes de tir. Les últimes unitats van estar desballestades durant l’any 1958.
En total, des de l'octubre del 36 al juny del 43 van sortir de les cadenes de muntatge, la gens menyspreable xifra de 1217 unitats.
Aquesta es la historia d’un gran avió, que com a tal respongué plenament a les expectatives que d’ell s'esperaven, sempre dins de la noblesa que d’un enginy es pot esperar, no pas la dels miserables que el conduïren, la d'aquests no mereix la pena.


Actualment, quant s'està en plena integració a la Europa unida i democràtica, l’exèrcit de l'aire espanyol, encara llueix a les derives dels seus avions de combat, la creu de Sant Andreu, "X" amb que el feixisme va fer-se distingir de la República, fitxeu-vos en les fotos d'època. No es això una vergonya per a un país que s'autoconsidera demòcrata? A quins símbols saluden els nostres polítics, quant passen les esquadres d'avions durant "El desfile de la ... ?


Quim

4 comentaris:

Ramiro ha dit...
El motiu pel qual era conegut l'avió SM-79, sparviero, és el de l'astor o falcó perdiguer.
Anònim ha dit...
Es possible, ja que els diferents tipus d´avió, sempre han tingut molts sobrenoms, principalment pel canvi de bandol. Per exemple, el Polocarpop I-16, els republicans l´anomenaben "el Xato" i els nazio.
"el Rata", L´Hayabusa (Falcó peregrí) els americans li deien "l´Oscar" et...
Quim
odelot.toledo ha dit...
Muy buen blog, curioso e interesante.

Moltes gracies. Abrazos desde la Mancha:

José Carlos
Anònim ha dit...
Hola Jose Carlos: Gracias por el piropo al blog, no nos gusta dejar a nadie sin respuesta, asi que recibe un abrazo de nuestra parte.
Como esto esta abierto a todo el mundo, si te interesa colgar algo puedes hacerlo.
Gracias nuevamente por tomarte la molestia de leernos.
Quim
v

dimecres, 7 de desembre de 2011

NOCIONS DE FÍSICA QUÀNTICA III


LA REALITAT ES UN TOT INDIVISIBLE
(AQUEST ARTICLE HA ESTAT RECUPERAT DE L´ANTIC TROBADOR.  DIMARTS 1 DE MAIG DEL 2007)


MODEL O REALITAT QUANTICA Nº 3

Malgrat mostrar-se com un conjunt de parts amb límits, el mon físic es un tot inseparable I indivisible, tot afecta a tot.   Si be l’observador pot crear la realitat, l´observador es part del tot i no un element per separat. No es pot mantenir segons prediquen els partidaris d’aquest concepte de realitat, una separació en el mon entre una realitat objectiva i nosaltres observadors conscients; objectes i subjectes s’han convertit en inseparables els uns dels altres.   Aquesta no separabilitat del mon quàntic no te res a veure amb la idea sistemàtica dels clàssics on tot estava interconectat . Per exemple a traves de les teories dels camps; encara que aquestes interconnexions remetien i finalment desapareixien amb la distancia entre les parts. Les connexions distants eren irrellevants;  Quant m’afecta el camp gravitatori de la Terra si estic a la Lluna ?... I si estic fora de la galàxia ?

Aquesta realitat d´un tot indivisible es diferent, de tal manera que no estarà relacionada ni espacial ni temporalment. Es com si construíssim un cub de ressorts, on no importa on toquem, que segur repercutirà a tota l’estructura així muntada , quasi o instantàniament .

Aquesta idea de realitat esta amb línia amb una visió holística més pròpia de les filosofies orientals.

MODEL O REALITAT QUÀNTICA Nº 4

UN SISTEMA  ENTRETEIXIT D´HISTÒRIES I D´UNIVERSOS QUE COEXISTEIXEN : 
“La realitat consisteix en una  multiplicitat d´universos paral.lels” (IMM)

Per qualsevol situació en la qual existeixen diferents resultats possibles, per exemple: intentar esquivar una persona en una carretera. Els físics defensors d´quest model diuen que tots els resultats passarien, però en diferents universos, cada univers es idèntic a l´anterior menys en el que fa al resultat de la situació analitzada en qüestió.

MODEL O REALITAT QUÀNTICA Nº 5

LA LÒGICA DIFERENT:   “El mon obeeix a una clase de raonament diferent al que estem acostumats els essers humans i que definim com lògic ”

La lògica es l’esquelet del nostre cos de coneixements, no en va des de fa més de dos mil anys, esta basada en els motllos dels sil·logismes d´Aristotil.

Si canviem les regles d´aquesta lògica, podrem veure a les hores la nova física o els fets que aquesta descriu com a verdaderament lògics. Es difícil d´entendre però pensem en quelcom similar al que ja va passar amb la geometria.   Durant més de dos mil anys la geometria que ha existit ha estat la euclidiana, la ciència dels punts i les línies. Van haver alguns matemàtics bojos com Nicolai Lovachevski, Gauss i Riemann que van crear una nova geometria , aquesta fou considerada com un joc d’altes matemàtiques, però fora de la realitat  (novament observem el concepte de realitat). La geometria verdadera era la euclidiana que desprès de tot no es més que el sentit comú aplicat a les figures geomètriques. Si més no al 1916, Einstein va proposar una nova teoria de la gravetat que va polvoritzar el monopoli euclidià. Einstein va declarar que la gravetat no es una força, sinó una curvatura en l´espai-temps (?) Un objecte quan cau no ho fa per estar atret per una força (la gravetat), sinó que es mou gracies a una línia recta segons els estàndards d’aquestes noves geometries. Aquesta apreciació d´Einstein va poder ser comprovada per via experimental al mesurar la deflexió d´un raig de llum d’una estrella al passar a prop de la deformació de l´espai-temps provocada pel Sol.  La lliçó dels partidaris de la nova lògica quàntica es la següent: la qüestió de l verdadera geometria , o la verdadera lògica que governa el mon no esta fitxada pel seny dels essers humans, sinó per les experiències reals que es poden observar i mesurar. Per tal de determinar les regles de la correcta raó, no hem de buscar al interior del nostre cap, si no en el laboratori.

MODEL O REALITAT QUÀNTICA Nº 6

NEOREALISME:  “El mon està integrat per objectes ordinaàris , els quals no poseeixen atributs propis,  siguin observats o no”

Einstein es per excel·lència el representant d´aquesta realitat, les seves disputes amb Bohr li van durar fins la  mort, sense poder probar el seu model. Segons va escriure :

“Encara crec en la possibilitat d´un model de realitat: tanmateix d’una teoria que representi els fenòmens en si mateixos, i no merament la probabilitat de la seva ocurrència”.

MODEL O REALITAT QUÀNTICA Nº 7
                                                                      
LA CONCIENCIA CREA LA REALITAT :  "La realitat tal com la percibim, no es produeix abans de l´acte de la medició u observació"

Els partidaris d´aquest model , diuen que només quelcom dotat de consciencia pot tenir el privilegi de crear realitat. L’únic observador que compta es l’observador conscient .

(Continuarà)

 Quim

dimarts, 6 de desembre de 2011

ART I MITOLOGIA GREGA II

ADOLPHE-WILLIAMS BOUGUEREAU

(AQUEST ARTICLE HA ESTAT RECUPERAT DE L´ANTIC TROBADOR.  DIJOUS 16 D´ABRIL DEL 2009)



 

Si, si, ja ho se, tot tenint pressent la superlativa llista d’improperis, desqualificacions i epitafis, que des dels primers impressionistes fins els nostres dies s´han abocat sobre l´academicisme, permeteu-me si us plau, encara que només sigui per respecte, un vot en el seu favor.

Eternament enigmàtica, la figura humana es representada des de la prehistòria en tots els angles, posicionaments, i significats possibles, però realment es tan difícil trobar-ne dues d´iguals, que podria assegurar que es tasca literalment impossible.


El neorealisme, esdevé en la actualitat el gran renovador i baula d´aquesta cadena atemporal que representa el classicisme acadèmic. Un bon exponent d´aquest corrent artístic eminentment inspirat en la Grècia clàssica, es sense dubtes en Bouguereau     (1825-1905 ). La seva extensa obra compta amb més de 826 quadres diversificats bàsicament en dos gèneres, retrats i nusos. Els temes que van des de la bucòlica pasturi’l, natura, religió, i mitologia grega, fan honor al mes fidel model acadèmic, si més no, les seves pintures, i sempre sota el meu estricte criteri, transmeten una subliminal intencionalitat que l´allunyen del tradicional i fred formalisme que caracteritza aquest estil, del qual tampoc en renego, si no que, el considero una de les seves qualitats

Mestre inqüestionable de la tècnica, gran coneixedor de l’anatomia, més un domini total de la llum i el color, fan del nostre personatge, un artista excepcional.La vessant mitològica, incipientment formada potser durant la seva estança a l’església de Sint-Etienne, (Mortagne sur Gironde) (7 anys) mentre era a càrrec del seu tiet Eugene, (nou capellà) i dels estudis sobre historia antiga adquirits a l´escola de Pons, esdevindran en un futur una de les fonts d´inspiració tractades al llarg de la seva carrera.
                                   
                               
















“La joventut d´en Baco,” obra notable, ens introdueix en una de les matèries potser més controvertides pel que fa a la racionalització del mite grec, “Els misteris iniciàtics”.

Uns 10.000 anys aC. L´home del paleolític depenia exclusivament de la natura i dels seus avatars per la supervivència, òbviament les condicions de vida eren molt dures. Un desig abstracte naixia i es feia necessari per tal d´apaivagar, o superar, aquesta situació d’inseguretat a la que de forma angoixant es trobava sotmès crònicament, la resposta es va plasmar en l´intent de manipular les regles del “joc”, es a dir, en la màgia. La qual cosa implicava un salt qualitatiu a l´hora de comprendre el mon, no exclusivament des de el punt de vista material. La idea de que tot estava envoltat per unes forces invisibles, que actuaven sobre el destí dels essers i les cosses, amen de poder ser alterades o permutades, acabava d´obrir les portes al que desprès coneixerem com “homus religiosus”.


La conquesta de l’agricultura i la ramaderia, va prendre el relleu d´aquelles creences simples i primitives, fent-les evolucionar cap a formes demiúrgiques cada cop mes complexes, a les que anaven omplin de competències, segons aquestes es convertien en necessitats.
Els Misteris Dionisíacs, també associats als òrfics, eleusinis, Isis i molts altres inclosos els gnòstics cristians. Eren els mes hermètics, i per tant es coneix molt poc sobre els actes que constituïen les seves cerimònies. Simplement parlar-ne del que succeïa, podia comportar la pena de mort.                                                               

Alguns autors de l´antiguitat, com Pausanias, Homer, Diodor, Herodot,entre d´altres, van llegar a l´humanitat, no pas sense guardar-se’n les esquenes, alguns comentaris molt boirosos i contradictoris del que comportaven els rictus i litúrgies, que tenien lloc en aquestes congregacions de tall iniciàtic-esotéric.

Encara que actualment, semblen guanyar terreny les tesis que exclouen de les bacanals el contingut eminentment sexual, reconvertint-lo en meres exhibicions simbòliques de reproduccions exagerades d’aquests òrgans, l´intuïció, i observació afegides a la racionalitat, diuen tot el contrari.
                                                               
El vi, no només serveix per eixamplar la consciencia, també per desinhibir-la. Tenint en compte que les influencies místiques provinents de l´orient, impregnaven les bases de molts cultes de la Mediterrània, i que els Sutres signifiquen una forma d´entrar en contacte amb les altes esferes de l´espiritualitat, a traves del sexe, eliminant determinada moral, de l´investigació, trobarem pel contrari, que les orgies desenfrenades podrien ser la part ritual més important d´aquestes celebracions d´origen tel·lúric, en el que la fecunditat de la terra persisteix com eix vertebrador. En realitat, mai han estat contraposades la sexualitat i l´espiritualitat, paradoxalment son complementaries.


Bouguereau, dins del seu tarannà, ens presenta un mon ple de personatges populars en l’univers mitològic, representats i tractats com essers vius entre nosaltres. D´alguna manera intenta dir-nos; “Una reunió de nimfes, en un meandre fosc i tranquil d’una torrentera, podria per exemple, fer les delícies d’alguns barraquistes... Deixeu, deixeu volar la vostra imaginació. Potser si teniu prou fe i sabeu invocar-les...”


Que Deu vos guardi d’elles!!!

Quim


RAMON MALO ARNO

COL.LECCIÓ PERSONAL

(AQUEST ARTICLE HA ESTAT RECUPERAT DE L´ANTIC TROBADOR.  DILUNS 27 DE JULIOL DEL 2009)


Com tots be sabeu, es tracta del company de la SIRE, no crec que necessiti extendre´m gaire per tal de presentar-vos-el.

La seva vida actual, transcorre apaciblement en un poblet de les rodalìes de Barcelona.  Jubilat i encara jove, te temps de dedicar-se a les arts, concretament a la fotografìa.


Els temes que aquesta disciplina avarca son inimaginables, si més no, els clàssics, o directament heretats de la pintura, d’alguna manera solen restar connectats a una mena de “formula bàsica”, per la que tots els artistes han passat algun cop a la seva vida. Les “natures mortes” o “bodegons”, podríem definir.-les com l´art de la composició. Ja en l’antiguitat, Plató, va dictar unes normes concretes que el reglaven, “Compondre es trobar la unitat dins de la varietat, o la varietat dins de la unitat”.

Cézanne aportava; “Quant el color ofereix tota la seva riquesa, la forma a adquirit tota la seva plenitud”
Molts pintors han menyspreat obertament aquesta forma d´expressió, per considerar-la buida de contingut, però es cert que sempre hi ha hagut artistes que desoint critiques gratuïtes i crec que innecessaries, han trobat l’èxit social, allà on es deia que era impossible trobar-lo. Un exemple que entenc prou recurrent, es el dels “Tornassols” d´en Van Gogh, una de les dues obres que va pintar amb aquest nom, es pot veure actualment a la Tate gallery de Londres, i l’altre es va subhastar al 1987 per ... 24.750.000 lliures esterlines !!!, o el que es el mateix, 5.050 milions de les antigues i enyorades pesetes...

Moltes gracies Ramon, per oferir-nos desinteressadament aquestes dues obres que, ens parlen amb sinceritat, del molt i bo, que guardes en el teu interior.

Quim



diumenge, 4 de desembre de 2011

BARRANC DE CHIMIACHAS + FERRADA DE PEÑAS JUNTAS

ACTIVITATS PER LA SIERRA DE GUARA - ALQUEZAR   (OSCA)
(AQUEST ARTICLE HA ESTAT RESCATAT DEL TROBADOR. DIUMENGE 29 DE JUNY DEL 2008)

A l´hora convinguda 2/4 d´11, del dia 14 de juny ja érem tots al bar de la benzinera d´Alquezar, el següent pas consistia en anar a buscar el lloc on passar la nit.
La Cristina i en Pep Hidalgo, havien llogat una habitació de dotze lliteres per nosaltres sols, en un alberg situat a la part més alta de la població. Es tracta d’una construcció rustica, ben integrada en el paisatge, amb unes vistes fantàstiques des de les habitacions. El seu interior rústic i auster, conte tots els equipaments necessaris per tal que el nivell de confort no desllueixi l’estança. També disposa d´una zona esportiva annexa amb piscina inclosa, parlem del Albergue de Guara.
BARRANC AVALL
L’accés a la capçalera d´aquest barranc, no es gens plaent, calen hora i dos quarts, o be dues hores, primer de forta pujada, i desprès de baixada, per assolir-la.
planol de la situació
Sortim esmorzats d´Alquezar en direcció a San Pelegrin. La pista està en molt mal estat degut a les pluges d´aquests darrers dies, conseqüentment hem d´anar mol en compte si volem evitar els profunds solcs que han obert les aigües. Deixem els vehicles només sortir d´aquest diminut poble, per tal de carregar motxilles, estris, cordes i continuar a peu.

Seguirem la pista que sortint a ma dreta, planeja durant uns deu minuts, fins arribar a un gir molt pronunciat a l´esquerra, que reconeixem per la seva inclinació. La pujada es fa molt costeruda, pràcticament ja no la abandonarem fins arribar al punt més elevat de l´excursió, el Tozal deros Tiestos. Enrere ja em deixat Los abrigos de Quizans, i els farallons tallats pel Vero, això si, hem guardat a les nostres cambres aquestes magnifiques panoràmiques.
A partir d´ací comença un vertiginós descens entre pedres, que sense treva s’endinsa ràpidament en un espès bosc de pi i matoll. Encara no hem començat anivellar-nos, ja trobem a ma esquerra una canalització natural d´aigües, la qual cosa ens indueix a pensar en l´inici del barranc. Des d´aquest indret, continuant uns metres, descobrim a la nostra dreta la font del mateix nom. Finalment, una mica més endavant, ens surt al pas l´ indicador que ens invita a enfilar-nos un bon tram pel marge dret, fins arribar al cubill del famós cérvol de Chimiachas.
Tancat dins d’una gàbia metàl·lica, com si d’una fera ferotge es tractes, trobem pintat a la paret rocosa de la balma, la forma esquemàtica d´un cérvol. Hom no pot deixar d´emocionar-se en contemplar aquesta petita meravella monocromàtica (ocre) de valor incalculable, que no sabem exactament (per molt que diguin els estudiosos) amb quina finalitat un home artista de fa cinc o sis mil anys, va tenir el caprici o la necessitat de plasmar en aquell amagat abric. Un magnífic exemple d´art llevantí, que de forma gairebé miraculosa ens arriba des de la prehistòria en molt bon estat. Però per que hem de suposar que fou un home?, alguns erudits especulen que va estar una dona, la que li va deixar un “missatge subliminal” al seu home, abans de marxar amb l´amistançat...
Hem tornat a baixar novament al llit de la riera, en aquesta fita, totes les dones a excepció de la Cristina Parra, donen mitja volta i emprenen la tornada als cotxes. La resta continuem barranc avall. Al girar un parell de meandres trobem perfectament emboscat el primer salt de vint i cinc m. Te una sortida bastant dolenta, de fet, la mateixa Cristina pateix un petit incident, ja que a pocs metres de despenjar-se, es troba amb la desagradable presencia d´un “nus d´alosa” en el seu descensor (per que d´alosa ? es que les aloses s´entretenen a fer nusos a les cordes?... ). Caldrà pujar-la novament per tal de desfer-lo i poder continuar la marxa. A partir d’ara, tots els salts que venen, no estan gaire ben definits, doncs en la majoria dels cassos estan constituïts per petits caos de blocs molt irregulars, que fan difícil determinar on comença l´un , on acaba l’altre etc. Si més no, ens ocasionen molts retards, i quant finalment arribem al verdader objectiu (Els tres últims salts de 120 m,) ja son ¾ de sis de la tarda, encara no hem dinat, i per tant s’imposa una seria reflexió... aviat hi ha quòrum; decidim unànimement abandonar la missió de la sortida. Encara que en aquesta època de l´any el dia allarga, no ens queden prous hores de llum per la tornada, que es preveu dificultosa i llarga.

Visiblement decebuts, ens instal.lem a la precària ombra d´uns matolls, i reposem forces. Mentre dinem, tornem a dissenyar una nova estratègia encaminada a superar pròximament aquest obstacle, això ens refà la moral i ens engresca novament.
La propera, utilitzarem el mateix camí que ara prendrem per remuntar, es a dir, el de Pasolen/Quizans, d´aquesta manera evitarem tornar a fer el descens del barranc fins aquest lloc, estalviant-nos la inevitable fuita d’esforç i temps.
La pujada es molt dura, llarga (diria inacabable) i perillosa, però ofereix en contrapartida un espectacle visual sense precedents, amb els Pirineus completament nevats de fons. Al cap de dues llargues hores d’ascens, superat ja el pas de Pasolen, arribem al que ens semblava inassolible, es a dir al mateix Tozal deros Tiestos, ara ja tot es baixada fins els “carros”!!

Un cop a l´alberg, ben mudats i pentinats (els que poden), baixem al menjador on ens esperen les desitjades viandes, i malgrat la “pallissa”que portem a sobre, encara resten les suficients ganes d´anar de marxeta per “Alquezar la nuí”. Algú, (no vull dir noms doncs desprès tot se sap...) va insistir que aquella nit, “Compliria”, però no, no va estar així... ho sabem de fonts fidedignes

DIUMENGE 15 DE JUNY
No ens costa gaire llevar-nos, aviat ens hem preparat per la marxa, de tal manera que tornem a baixar al menjador, on desdejunem, carreguem els “bartulos” i abandonem la capital dels barrancs, en direcció Bierge.
Avui tenim previst fer la ferrada de Peñas juntas, alguns ja l’hem feta, però d´altres no, a demés en aquesta ocasió, contem amb dues noves aspirants a “ferrateras” la Mercè i la Cristina L.
Com el camí el coneixem prou, amb poca estona estem a “peu de canó”, i aviat ens trobem immersos en la feina. Les noies demostren estar ben preparades tan psíquica, com físicament, doncs aguanten sense cap mena de problema, els ponts tibetans, les verticals i tot el que es posa pel davant. Un cop acabada l’activitat, mes contentes que unes “pasques”, coincidim en anar tots plegats a celebrar l’esdeveniment, als salts d´aigua de “La Peonera” on hi ha un “Xeringui’t” amb futbolí. Es tracta d’una zona que el gruix de la “tropa” encara no coneixem prou. (resta pendent)
Entre partida i partida, s´ens va fer l´hora del dinar, i ja ho sabeu “A la taula i al llit...”
A Bierge hi ha la “Hospederia de Guara”, es tracta d´una edificació de varies plantes d´obra nova peró d´estil rústic. Roman situada a les afores del nucli urbà vorejada de jardineria, on es norma el bon menjar a un preu francament raonable. Les vegades que hi hem estat, indefectiblement, hem gaudit d´un tracte exquisit per part del servei i d’una tranquil·litat digna de menció.
COMIAT
Desprès d´un bon àpat, no hi ha res millor que una bona migdiada, peró com es preveuen retencions a l’entrada de Bcn, es fa recomanable prescindir d´aquest plaer. Desprès del ritual de les abraçades i petons, emprenem per fi la retirada, “M´en vaig, però no pas per sempre...Tornaré!!”
Fins un altre afició !!!

Quim